Ernesto Collado explicava, ara fa cosa de tres anys dins del Grec la història èpica de Montaldo. Ara reprèn aquella mena de xaman que buscava una societat utòpica des d’un patètic derrotat. Cada vespre aspira, amb la insiistència del Bolero de Ravel d’aconseguir sumar un “nosaltres” consistent, real, que no sigui prematur. De fet, hoo acinsegueix amb la gent del carrer que no li importarà portar un cartell més aviat conformista de “som així”. La festa acaba amb un nou divorci perquè el xaman (amb dots ben divertides d’una animadora Eva Nasarre, però que pretén alliberar ànimes més que vigoritzar cossos) repudiarà de sí mateix en el primer discurs en primera persona del que portem del festival Sismògraf. 

Collado té discurs per a més. Ho va demostrar amb un controvertit (per divertit i alhora catàrtic) Constructivo. Aquest xaman, de fet, segurament beu molt de l’aire de clown de Piero Steiner (amb qui va fer la peça anterior). EL públic  entra bé al joc, sorprenentment, gràcies a la capacitat de connectar l’artista amb els espectadors. Res és forçat, però hi ha un notable dirigisme que fa anul·lar aquest concepte, aparentment utòpic de construirnun “nosaltres” sense que un jo el domini. Collado construeix un artefacte que funciona però no ell carrega més que de puntuals bombes,agafades al vol (“cada persona és un retrat de la societat; també els que porten un cinturó de bombes”). Sense filtres, directe, tot i que en aquesta peça acabi dominant aquesta mena de simpatia irreverent.