SEPPUKU. EL FUNERAL DE MISHIMA o el placer de morir

Es pot ser radicalment revolucionari tot reivindicant alhora amb radicalitat inqüestionable la preservació absoluta de la més estricta tradició? I tant com es pot! I la trajectòria vital del gran Yukio Mishima i, especialment, el seu acte final, el seu no menys reivindicatiu suïcidi executat (com no podia ser d’altra forma) mitjançant el tan cerimonial com brutal seppuku, ho demostra de la forma més radicalment honesta imaginable. Allà on altres es queden emparats en el protector discurs que no exigeix proves de lleialtat, Mishima passa a l’acte sense pretendre que , amb el discurs, ja ha complert amb el seu compromís. I, sí: fins i tot si el voleu titllar d’exhibicionista (que potser ho és també ) , aquet exhibicionisme forma part inseparable de la seva honestedat. Parlant d’exhibicionisme radicalment creatiu però (com a mínim, fins ara) menys radicalment letal que el de Mishima : Angéica Liddell és tota una líder ,pel que fa a aquest apartat. La seva exuberant trajectòria escènica, s’ha  recolzat sempre en l’exhibició externa del seu malestar intern. En la visualització de les ferides internes mitjançant l’autolesió física i/o psicològica que les exterioritza. En el discurs vomitat no ja en públic sinó damunt del  públic;  el discurs que abomina de totes les correccions polítiques o apolítiques. Estem parlant d’un discurs que renega de tots els  feminismes i  de tots els antifeminismes, quan tant els uns com els altres pretenen posar-li barreres al desig de la carn i al desig de l’anima. Quan intenten encotillar ideològicament allò que prem les carns i prem l’ànima, fins i tot encara que el reconeixement d’aquest “allò” impliqui l’assumpció de la humiliació: benaventurats siguin els humiliats emocionals i sexuals, perquè d’ells serà el veritable regne dels cels que no es troba pas a cap cel imaginari; aquest regne cal més aviat buscar-lo entre les misèries d’una existència que fluctua sempre entre el desig de ser i el desig de no ser, seguint l’exemple que ens va deixar un príncep de Dinamarca ofuscat no pas per la confusió, si no per la claredat amb la qual podia entreveure que en aquesta vida, tot es confusió i ofuscació. Dit tot això, no és estrany sinó gairebé inevitable que Liddell hagi manifestat més d’un cop que l’extraordinària novel·la de Mishima “ El temple del pavelló daurat” és el seu llibre de capçalera . I tant  de bo si algun dia podem veure a Catalunya “Kinkakuji”,  l’espectacle inspirat per la novel·la que Marcos Morau i La Veronal estrenen al Tokyo Metropolitan Playhouse a finals del proper mes d’agost. Quelcom que ens porta a recordar que Morau ja s’havia apropat a l’univers Mishima amb “Nippon-Koku”, un muntatge que va passar pel Mercat de les Flors el 2014. I donat que no puc mai renunciar a la meva cinefília, us recomano que sense dilació recupereu també la ben notable pel·lícula que Paul Schrader li dedicà a un autor excepcional que , de forma ben comprensible, encaixa perfectament dins de la galeria de personatges al límit  imaginats pel guionista de “Taxi Driver”. Però si la Liddell manifesta una declarada devoció per Mishima, no és en aquest cas per les implicacions ideològiques inherents al seu seppuku,  sinó pel calat que implica en si mateix aquest acte autodestructiu. La fascinació per la mort de l’Angèlica ha anat sempre de la mà (fins i tot quan ella ho pugui negar) del seu pànic per la mort. I és per això mateix, pel que aquest espectacle que comença justament quan la Liddell ens explica amb tots els ets i uts de quina manera va escenificar el seu  suïcidi fa ja un grapat d’anys  ( i des de llavors, ha tingut temps de sobres per  fer-lo efectiu un munt de cops) , se’ns presenta interromput un i altre cop per l’angoixosa pregunta que redefineix la subtil barrera que separa el desig de mort de la por a la mort. Quan em moriré?, es pregunta un i un altre cop la Liddell a ella mateixa,  i ens pregunta a  tots nosaltres com ens ho podem preguntar nosaltres mateixos ,  i li pregunta alhora a un Déu invisible. La pregunta en la qual conflueixen el desig i el pànic originat per aquest desig, es converteix en la veritable columna vertebral de l’espectacle. Un espectacle que, de vegades, fluctua entre l’evocació del cerimonial sagnant que de forma un punt naïf recorre a la prova analítica executada en viu i en directe per professionals del ram per dotar-li a l’efectisme un embolcall medicament científic, i la brillant “boutade” pensada per “épater le bourgeois” amb una petita  dosi d’hemoglobina. I que de vegades es permet el luxe de crear un desequilibri entre els moments en els quals la Liddell evoca la voluntat suïcida tot vestint-se amb la roba de la seva galeria de suïcides que sí van tenir la gosadia de passar a l’acte , i els moments en el qual la creadora  es permet la llibertat de desactivar la força d’uns enfurismats monòlegs que constitueixen com sempre el més anhelat punt àlgid de les seves propostes, tot integrant-los en accions que de vegades esdevenen quelcom semblant a la molt conscient autoparodia. Els cims absoluts assolits a “Vudu” queden aquí una mica distants. Però , mentre entre glop i glop de sake ens preguntem perquè ens ha convocat a les quatre-quaranta-cinc de la matinada si en realitat no ens permetrà assistir a la sortida del sol, no podem alhora deixar de reconèixer-ho: què gran és la Liddell , fins i tot quan no és tan gran com en d’altres ocasions. Amb quina brillantor sap com relativitzar tant la seva com la nostra mort, per convertir-la en un imaginat acte escènic no tan irreversible com el de Mishima, però no exempt de profunditat teatral i conceptual, capaç de convertir la no vista sortida del sol i el no realitzar seppuku en una contagiosa festa!

Nits tòrrides. De matinada, camí de Montjuïc, que fa pujada si s'hi va a peu, ressona a la memòria la lletra d'una cançó escolta, aquella de tradició suïssa, «Els pics gegants», que deia més o menys això: «De bon matí, quan els estels es ponen, hem de sortir per guanyar el pic gegant...», i més endavant encara rematava: «Avant, avant, que trenca l'alba, si anem pujant, s'abaixa el cim.» Doncs això és gairebé el que passa amb les propostes enverinades que la dramaturga i creadora escènica empordanesa Catalina Angélica González Cano, de reconegut nom artístic internacional, Angélica Liddell (Figueres, Alt Empordà, 1966) prepara per als seus fans. La Liddell —no és nom de supermercat ni que ho sembli— va llevar els espectadors del llit en plena prematinada per assistir al seu espectacle «Seppuku. El funeral de Mishima o el placer de morir», per engegar una macroperformance al seu gust i estil més funerari a tres quarts de cinc, quan els estels encara no s'han post i potser sí que, com l'homenatjat personatge japonès Yukio Mishima (1925-1970), també tindrien ganes de suïcidar-se. I tot perquè, a la sortida, dues hores més o menys més tard, els espectadors topin amb els primers raigs del sol, com aquells que la nit de Sant Joan s'estenen a la platja esperant que el rei de l'eclipsi tregui el caparró per l'horitzó. Tot sigui per la Liddell de Figueres, doncs, terra de genis com Salvador Dalí. Avant i avant, que ja trenca l'alba. I si anem de matinada al teatre, com diu la cançó, més aviat s'abaixa el cim... el cim dels qui només aspiren a un teatre burgès, còmode, complaent i, si pot ser, que faci riure. Res de tot això hi ha en les creacions d'Angélica Liddell. La burgesia, si anés al teatre, potser acabaria desmaiant-se, com ja ha passat en algunes de les funcions d'aquest espectacle. La comoditat i la complaença desapareixen per donar pas a l'atmosfera inquietant i la provocació permanent. El riure, millor reservar-lo per a una altra ocasió. Tot parteix del suïcidi del prolífic narrador i dramaturg japonès, Yukio Mishima que, el 1970 —després d'un fracàs polític que estava al servei de l'intent de restaurar l'emperador del Japó i negar l'occidentalització del país revocant la Constitució del 1947—, va optar pel tradicional i sanguinari mètode del “seppuku”, més conegut popularment com “harakiri”. Un dels actors de la companyia, japonès, s'encarrega de posar els espectadors en antecedents amb la lectura d'un text de Mishima, extret de «Patriotisme». Cal advertir que una de les tendències d'Angélica Liddell és farcir els seus espectacles, per molt performatius que siguin, d'autèntiques pallisses dialèctiques que, en segons quins moments, acaben atabalant l'auditori. Si es repenja en un text clàssic, però, la cosa millora. La mort, la sang i els rituals en clau de CAP o Ambulatori d'Urgèncis són una altra de les obsessions en els seus diferents vessants i Angélica Liddell en fa sovint un tema recurrent en els espectacles. A «Vudú 3318 Blixen» i a «Dämon. El funeral de Bergman», espectacles anteriors que fan una trilogia amb aquest, la cosa ja anava una mica per aquí. En aquest espectacle, «Seppuku...», com que es tracta d'una reposició a Catalunya després de veure's a Temporada Alta, tothom ja estava avisat que en un moment escènic, intervenia un equip del SEM per fer una extracció de sang en directe —que per cert, no sempre surt a la primera com va passar a Salt!— que els practiquen tant a l'actriu com a l'actor Kazan Tachimoto. ¿Per això es fa teatre com aquest de matinada, oi? No només perquè els samurais diu que triaven aquesta franja de l'alba per passar a millor vida a cops d'harikiri sinó perquè el cos en dejú estigui en les millors condicions possibles. Malgrat tot, Angélica Liddell té un propòsit arran d'un text de Mishima quan diu: «Vull fer de la meva vida un poema». I això és el que intenta durant les dues hores de l'espectacle que cal admetre que, respectant els gustos teatrals de tothom, està farcit d'una càrrega poètica i d'una bellesa escènica que són els millors ingredients per salvar la performance a la qual convida els espectadors amb llenganyes als ulls. Potser gràcies a les lleganyes, molts espectadors no s'adonaran que hi pot haver excentricitats escèniques com practicar sexe amb un fetge —no em pregunteu de quin pobre animal deu ser— i quan es vesteix amb vestimentes de difunts que la mateixa Liddell ha recollit i agraeix a familiars que, en comptes de llençar-les als contenidors de reciclatge de roba vella, les hagin cedit a la companyia en una mena de continuïtat dels seus antics posseïdors camí de la mort. I la cosa no acaba aquí perquè Angélica Liddell aplica també un ritual funerari quan en una fumerada d'encens alimenta la llàntia amb unes restes de cendres dels seus difunts pares. Aquí sí que es pot dir allò de “geni i figura... fins a la sepultura”. I enmig de tots aquestes vel·leïtats performatives que es muen entre el teatre, la dansa, el gest i l'esnobisme que torna a estar de moda, Angélica Liddell engalta els seus sermons en clau de monòleg —aquí deixa més en bona posició els espectadors i la gent del gremi de la crítica, qui sap si potser perquè un crític francès li va posar l'any passat una querella— i tot sona més a teatre Noh (aquell tradicional japonès que barreja escena, música i literatura) i discurs oriental. De segur que als fans de la Liddell els encanta i als addictes a les sessions terapèutiques de pràctiques orientals, també. Tenint en compte que Angélica Liddell, en els seus espectacles, hi ha fet de tot: autolesionar-se, beure més del compte i acabar pitof, masturbar-se i autoexplorar-se ginecològicament, aquí cal agrair-li que s'hagi moderat i no hagi volgut fer un resum de la seva trajectòria perquè aleshores potser sí que mig auditori hauria acabat estès a la butaca. Més val mantenir-lo ben despert perquè, quan es fa el fosc, esclati a aplaudir i, faci el que faci i digui el que digui, les performances teatralitzades d'Angélica Liddell mereixen i s'emporten llargs aplaudiments a peu dret. A la sortida, matinada tòrrida de nou i primers raigs de sol, i torna una altra de les lletres de la cançó d'«Els pics gegants» a la memòria, però ara, a pas lleuger, camí avall des de Montjuïc, aquella que deia: «Lleugers correm com els isards, endins, endins, vers nostres llars. / Curulls de glòria i encisats, / fem un adéu als pics aimats.» Sort que la Liddell no ens pot sentir. Altrament, potser ens engegaria un dels seus exabruptes més corrosius, per espectadors malagraïts. La pròxima cita, el juny del 2027, al Teatre Nacional de Catalunya, la setmana de Sant Joan. Aquesta vegada, però, no serà de matinada sinó en una marató de set dies seguits amb un pack de set espectacles diferents que faran un tot sobre l'art de crear amb algun dels títols prou elitistes: «La bellesa no està feta per a qui no ha patit prou». Al TNC encara no saben com l'han de vendre. I potser la mateixa Angélica Liddell, tampoc. Que l'estiu del 2027, almenys, no sigui tan tòrrid com ho ha estat el del 2026.

Només un espectador estarà amatent a tres quarts de sis del matí a la porta d’un teatre si és un fidel seguidor. Angélica Liddell tensa, ara, aquesta corda com a nova excentricitat del seu món del jo artístic, amb la imatge de contrastos preciosista i unes rèpliques carregades de cinisme, desesperació i lucidesa. Recollint l'èpica suïcida de Mishima, trasllada el seu espectacle a un jardí japonès envoltat de sorra vermellosa i, a falta de ciclorama, un mur daurat que invoca la consistència dels emperadors. Només la dinastia Yamato compta amb 27 segles de supervivència al poder. De les dues funcions d'estrenes, es compten tres persones sortint de l'escena marejades per l'excés. A les funcions de la Lidell s'ha d'anar esmorzat (amb la pressió arterial a bon nivell). Liddell, creadora de paraula ràpida i iconografia precisa i provocadora, planteja a Seppuku. El funeral de Mishima el seu suïcidi, quanja havia perpetrat el seu propi funeral (Vudu, 2023, Temporada Alta). Es pot llegir com una ironia sarcàstica (“no m’escolteu”). El 2024 en el Grec, va inspirar-se en El funeral de Bergman. Ara, completa el quadre amb el suïcidi de Mishima: “On va anar a parar l’estètica del destí tràgic?”, escup la pantalla a l’inici de l’espectacle. Mishima va fer-se el harakiri com a revolució, com a denúncia a la pèrdua de valors de la societat japonesa. Joan Ollé ho va destil·lar amb un espectacle, Nô, al Grec del 2010. A Seppuku, un actor japonès llegeix un passatge de Mishima en què Shinji es clava la katana i compleix religiosament el ritual i la parella, Reiko, tot seguit, aprofita el tall per tallar-se les venes i morir abraçat a qui estima. Segurament, l’instant més catàrtic de l’escena juntament al de Liddell escalfant un encens fet amb les cendres dels seus pares (Una costilla sobre la mesa, 2019). Mira d’invocar-los, besa i abraça la mare, mostra un sentit respecte pel fum del pare. L’espectacle recupera altres icones de Liddell, com ara l’autolesió (es treuen sang per fer una mena de ritual) i la lletjor i l’excés barroc del sexe per acabar convidant les persones adultes que olorin els joves, que tenen una flaire ben diferent i que són els que guanyen. Liddell insisteix que és errònia que la màxima “viure és vèncer i morir, la derrota”. No hi està d’acord. També és cert que, tot i culpar de covards i mentiders l’audiència, avança que el suïcidi de l’escriptor japonès es va produir quan ella era al ventre de la mare: ella va néixer el 1966 i Mishima es va treure la vida el 1970. Les metàfores poètiques, a vegades, traeixen l’evidència. De fons, ressona, per cert, un hit enganxadís i intranscendent dels 90, Big in Japan dels Alphaville. Seppuku es podrà veure al festival Grec, que també el coprodueix. Potser s’atreviran a fer-ho a l’aire lliure per veure sortir el sol. Però, si ho fa, perdrà la intensitat concentrada en un jardí japonès minimalista. Liddell manté la seva mirada barroca i tràgica d’ella mateixa i de tot el que l’envolta. Denuncia les contradiccions de la societat democràtica i d’una vida entesa per triomfar i que porta a un esgotament físic i mental de la creadora mateix. Viatjar cap a l’orientalisme (ja va fer una trilogia xinesa el 2011-2014), sembla un capítol més per allargar la seva agonia a l’escena. Com Peter Brook va fer amb les cultures africanes (Tierno Bokar, 2004, per exemple). Però Liddell, a diferència de Brook, manté el seu jo com a centre de la gravetat de l’obra amb un monòleg brillant i sòrdid que tenyeix de daurats dels emperadors japonesos. Si es va retirant tot allò que es desprèn de l'obra (siguin kimonos, encens, bosses de sang o bols de ceràmica, queden sempre les seves calces en un costat del quadre. Hi ha imatges corprenedores com la de la roba que es vesteix per recordar persones mortes (per suïcidi o per causes naturals); o l'aparició dels joves amb camises hawaianes (es veu que Mishima les relavconava amb la llibertat); però no queden ben explicades a escena. Tampoc, és clar, l'aparició d'un culturista enmig d'un quadre d'austeritat en una mena de capella ardent amb la foto de Mishima envoltada per animals orientals dissecats d'una blancor de puresa. Sens dubte, l’artista que estrena moltes de les seves produccions al Temporada Alta és el gran reclam per als programadors que assisteixen al Big Bang, en què es concilia treball de taula revisant creacions futures per trobar coproductors i també sales que vulguin acollir la funció, per confeccionar una gira, abans i tot de l’estrena. Albert Pla inicia el disc Supone Fonollosa amb una cita en què confessa que ja té preparades les dedicatòries que escriurà als seus fans a la guarda (“ara ja puc, doncs, començar a escriure el llibre”). Liddell ha de trobar nous camins per no incidir sempre en el mateix fang, no és prou tenyir-la d'orientalisme; cal més escolta.