Si mai us heu descobert enganxats a una conversa aliena en qualsevol lloc públic, heu de veure Sacarina. Una proposta escènica brillant per a una comèdia divertida que, amb un joc d’embolics ultrateatrals, posa el focus en la realitat més grisa de les arts escèniques. La sala del Maldà s’ha convertit en un bar d’aquests que proliferen per Ciutat Vella per acollir aquesta àcida comèdia que Davide Carnivali ha volgut endolcir només en l’edulcorant títol. Sergi Torrecilla sap moure els ressorts de la comèdia. Col·loca els seus intèrprets estratègicament frec a frec amb el públic, una mica per sobre, i ben il·luminats. Unes interpretacions magnífiques d’Alberto Díaz, Albert Prat i Lara Salvador omplen uns personatges, encara que caricaturitzats, profundament humans. Després del seu remarcable Reiseführer (Espai Lliure, 2019), la Ruta 40 torna a encertar de ple vessant a l’escena la seva mirada crítica sobre el seu entorn.

Sota l’esguard d’una divertida fauna humanitzada en els retrats curosament emmarcats i penjats a les parets, assistim -com a voyeurs improvisats- a distintes converses que acabem encaixant com peces d’un trencaclosques. L’esperit tafaner dels espectadors queda del tot satisfet: hi ha un productor que parla per telèfon amb “un autor” de la gravació d’un episodi pilot d’una sèrie televisiva. Hi ha un actor i una actriu que han de començar a assajar quelcom que haurà de ser un punt d’inflexió en la seva carrera professional. També hi ha un gos -imatge simbòlica de la fidelitat- al que la seva mestressa (l’actriu) dóna terrossos de sucre per fer-li empassar les medecines més amargues. Diferents converses en dies i hores diferents que acaben lligant com un bon allioli espès i coent. Només l’espectador en té tots els ingredients. Sacarina parla del desolador panorama professional dins les arts escèniques aquí i ara. La ficció televisiva apareix com l’únic clau on agafar-se per sortir de la precarietat econòmica en què estan instal·lats els protagonistes. Un paper en un episodi pilot que haurà de ser una sèrie d’èxit, és tan llaminer que tot s’hi val. La precarietat econòmica posa en perill l’amistat i bombardeja l’ètica en les relacions professionals. Amb un final aparentment obert, l’únic sucre que s’hi pot trobar en tot plegat, és el que hi ha repartit en terrossos a les taules del bar; insuficient per llevar l’amargor d’aquesta Sacarina que, tanmateix, ens ha fet riure.