La companyia La Ruta 40 presenta Sacarina, un text escrit per Davide Carnevali que originalment transcorria a Milà i en aquest muntatge s’ha adaptat a la Barcelona actual, un dels grans encerts de la proposta. Comèdia àcida, història amb força mala llet, narra les diverses trobades entre una actriu, un actor i un productor durant el procés de creació d’un episodi pilot d’una futura sèrie televisiva que els ha de treure el ventre de penes.

El títol fa referència a aquest edulcorant força tòxic, com la mateixa relació professional entre personatges. Només es lliura d’aquest ambient el personatge de Quihiha, la gossa de l’actriu protagonista, absent físicament però de presència constant i que s’emporta la part més amable i dolça de la peça, fent reflexionar també sobre com la relació entre humans i animals pot ser de vegades molt més gratificant que entre persones.

L’espectacle burxa i mostra un sector precaritzat, el de les arts escèniques i l’audiovisual, “per mi n’hi ha prou que aquest cop ens paguin”; critica la hipocresia i la manca de solidaritat entre companys per aconseguir una feina, com s’amaga el fet de malviure amb feines que no són de l’ofici per anar tirant, sigui aquí o a l’estranger, en aquest cas a un Berlín que se’ns presenta força mitificada, i personifica tot el cinisme en la figura d’un productor rialler que entre promesa i promesa ofereix la fórmula del benefici fàcil.

Alhora, Sacarina és un passeig per una Barcelona assetjada per la gentrificació, que expulsa els seus veïns i veïnes a uns barris perifèrics que no es lliuren de l’especulació ni dels negocis màgics que la tornarien a convertir en aquella ciutat de referència i cofoia d’ella mateixa per l’èxit olímpic, i on queda ben clar que tenir una feina no és garantia de poder sobreviure amb dignitat ni arribar a final de mes.

Els espectadors tindran totes les cartes en aquesta història, o això creuran fins el final, que l’autor deixa obert amb molt bon criteri, i assisteixen a les manipulacions i desitjos de cada personatge com aquell qui sent una conversa de bar en una taula propera. Això s’aconsegueix gràcies a un llenguatge planer i col·loquial i a una posada en escena original en forma de bar hipster. A més de la disposició del cafè és força destacable l’exposició de quadres magnífics que retraten la fauna ben peculiar som els humans. . La Ruta 40 arrisca amb aquest plantejament i se’n surt perquè El Maldà és casa seva i dominen l’espai perfectament. 

Direcció magistral de Sergi Torrecilla, perquè no és que trenqui la quarta paret, és que això és la distància zero entre intèrprets i públic amb la dificultat afegida que actors i actriu es mouen durant tota la representació. Per això en aquest aspecte és destacable la precisió de les interpretacions, que en cap moment perden compàs ni es deixen arrossegar per la presència dels espectadors literalment a tocar. Tots tres fan una feina impecable: Alberto Díaz broda el cinisme i la fatxenderia del productor, Lara Salvador combina aparença despreocupada, entusiasme i banys de realitat tot servit amb un preciós accent de la ribera valenciana, mentre que Albert Prat ens ha construït un actor taciturn que fa ballar el públic com vol amb la seva ambigüitat.