Assistir a una representació d’una obra estrenada
fa quasi 35 anys i que ha esdevingut un referent de la dansa postmoderna,
desperta la morbositat de comprovar si la peça ha superat en dignitat el pas
del temps, sense que hagi patit cap operació d’estètica.

Rosas
danst Rosas no tan sols manté la qualitat i
originalitat de quan va veure la llum l’any 1983, sinó que es mostra esplèndida,
reafirmant l’excel·lent treball que, conjuntament, varen fer la coreògrafa  Anne Teresa De Keersmaeker i els músics
Thierry De Mey i Peter Vermeersch, ambdós presents  en l’enregistrament de la música.

La peça manté traços de l’esperit dels
vuitanta si bé la seva personalitat radica en el llenguatge minimalista en què
està creada: la repetició de seqüències musicals i coreogràfiques que van
construint l’estructura del muntatge.

Gestos i ritmes que van trenant línies
invisibles en l’espai, que s’acceleren i es desacceleren, que creen bucles i trets
angulars en un escenari despullat de bambolines que deixa al descobert una
graella de focus, la llum dels quals, disseny de Remon Fromont,  potencia una atmosfera tant freda com
hipnòtica.

Va ser Serge Lifar qui va dir la polèmica
frase “la dansa existeix sense la música” i aquesta afirmació queda demostrada
en la mitja hora inicial de Rosas danst
Rosas, on les quatre ballarines, amb un ritme i rigor estructural impecable,
executen de manera matemàtica unes seqüències de gestos tan sols impulsats pel
ritme intern de la respiració. Els sons de De Mey i Vermeersch entren de
forma suau, com un tic tac quasi imperceptible, per esdevenir un cabal de ritmes insistents
que avancen  de forma repetitiva emmarcant
els moviments  martellejants de les intèrprets.

Laura Bachman, Léa Dubois, Yuika Hashimoto i
Soa Ratsifandrihana controlen el ritme intern i extern de manera admirable i
mostren, amb extrema feminitat, com dins uns ritmes mecànics i gèlids hi ha
espai per un somriure i per un gest delicat encaminat a mostrar l’espatlla.