Escena Poblenou ha acabat la seva XXI edició posant disset dones a dalt de l’escenari del Centre Cultural i Moral del Poblenou. Disset dones que actuen com un cos sol, una massa cridanera, exaltada, combativa. Disset dones que formen part del Comando Señoras, un dels projectes escènics més engrescadors dels últims anys i que més ha anat creixent a sotto voce. Si no que algú m’expliqui la llarga cua que es va fer per entrar al teatre, donant la volta a la cantonada, com si fos una estrena d’un blockbuster americà.

Darrere aquest projecte està l’actriu i directora Alicia Reyero. Comando Señoras va néixer d’un taller on la Reyero estava com a formadora, sobre la reconstrucció de la ficció a partir dels diferents rols de les dones i posant l’ull crític a les diferents violències que pateixen. Les dones que van formar part d’aquella formació van acabar creant “Ritos de amor y guerra” on, vestides com senyores esplèndides de mitjana edat, amb “bolso” incorporat, combaten la violència patriarcal amb la performance, el crit i la denuncia persistent.

Embolcallades amb un plàstic, les dones es presenten com si fossin nines estàtiques, però a poc a poc van alliberant el moviment per començar amb una polifonia d’insults (ramera, loca…), descripcions i desitjos reveladors. Aquestes senyores actuen juntes com un bloc, coreografiant cada moviment, una dansa agressiva on tant poden fer una espècie de haka de defensa amb el bolso com beure d’una petaca extreta dels sostenidors.

Però les senyores no sols mostren el seu desafiament corporal al patriarcat, sinó sobretot verbalitzen els seus sentiments amb ràbia i coratge. Els cors es van repetint com mantres. Amb frases curtes denuncien el que passa quan les senyores van soles de nit o criden tots els motius pels quals estan cansades del patriarcat i les seves conseqüències. També, repassen una suposada llista de les dones (adultes, joves i nenes) que han estat víctimes de violència masclista durant l’any, amb noms, cognoms i fins i tot, en alguns casos d’una breu descripció sobre la dona i el que va succeir. No hi ha grans relats, tot és molt sintètic. Frases curtes, directes. Cops de puny que facin mal per acumulació.

Tanmateix, el més important de la proposta no és el que es diu sinó sobretot el format. Obres de teatre performatives on, de manera bel·ligerant i agressiva, denunciïn la violència patriarcal, n’hem vistes unes quantes. Però aquí es valora la força de la comunitat, el fet que sigui un crit unit per reivindicar la figura de la senyora que desafia el statu quo. És un aquelarre en tota regla, sobretot en el tram final, on aquestes bruixes del segle XXI volen cremar a ritme de Roisin Murphy tot allò que les encotilli en uns rols imposats per la mirada de l’home. 

Aquestes senyores mereixen més recorregut, però un teatre clàssic com el del Poblenou dilueix l’experiència. Un espai gran (o a l’aire lliure), a peu pla, amb aquest grup de dones insultant-nos a tots/es a la cara tindria més impacte. Una altra de les virtuts de l’espectacle és que el format permet incorporar noves frases, nous contexts, noves escenes que actualitzin en tot moment la denúncia contra el patriarcat. Perquè el patriarcat se’l combat dia a dia i les Comando Señoras sempre estaran allà per esmolar ben bé les llengües i els bolsos.