Atenció amb el comando Señoras. Han acabat construint una peça d’unes reflexions que les han fet treure’s la pols del davantal i decidir que són un exèrcit anònim infal·lible. Ataquen sense pietat aquelles formes que permeten els privilegis del patriarcat. I fan ben fet. De la massa que batega a un mateix compàs, com la Fools militia que va armar Jango Edwards al Fòrum de les Cultures, n’emergeix una veu. La d’una d’elles però que passa a ser la de totes. Alicia Reyero, dramaturga i directora apel·la a què, sota el seu prisma, el teatre i la cultura són política. Elles no fan una obra de teatre estètica (tot i que també), si no que l’utilitzen per projectar el seu manifest, a base d’humor negre, valentia, generositat i empoderament. El resultat és una peça compacta que evoluciona amb moments genials com la coreografia amb la bossa de mà com a arma violenta, o emocionals com les denúncies de quan deurien ser violentades (amb un vestuari ben divers per demostrar que el masclisme impune no es frena amb res, ni amb ningú).

Fartes d’una educació que les ha incitat a ser les curadores de la llar, a ser les que només poden escoltar, a acceptar el sexe passivament, es rebel·len en una mena de catarsi en el què les jaquetes, les faixes o els bolsos i els talons s’amunteguen en el que podria ser una foguera alliberadora. Hi ha l’humor intel·ligent de Rebota, rebota y en tu cara explota, o d’Akelarre, la por a la vulnerabilitat d’Aüc, la reclamació de Barbes de balena o Màtria. La demanda d’alliberament i mirada honesta a equivocar-se d’Así bailan las putas. I hi ha una vintena de dones, Comando señoras, que marquen un límit a una època. Enèrgicament. La celebració a la llibertat de les veïnes del Raval Souvenirs s’ha fet intergenaracional.

Que caiguin les muralles de Jericó!