Escrita el 1959, Rhinocéros
esbossa una realitat ben actual, l’alienació de la societat de consum, que
converteix les persones que engoleixen teleporqueria i llegeixen els
best-sellers de moda en una massa controlada i sense esperit crític. Ionesco
situa l’obra en un poble francès prototípic, una petita comunitat en què tothom
es (re)coneix: els  veïns s’han acomodat
a la rutina, a la monotonia, mentre que rebutgen l’excepcionalitat. Per això,
en el moment en què descobreixen que, per un estrany fenomen, alguns d’ells
s’han transformat en ferotges rinoceronts que només fan que córrer sense cap
objectiu, seguint en ramat al líder de les bèsties, accepten sense oposar-s’hi
gaire la pròpia transformació com un camí a la felicitat, representada per una
existència primitiva, animal, la felicitat de la ignorància. Tan sols un home,
Berenger, lluitarà contra la metamorfosi: és l’ésser exepcional que no encaixa
en el grup, l’home crític assenyalat pels altres com associal i borratxo  –quan, en realitat, beu per oblidar un món
que no li agrada: “no m’acostumo a la vida”, confessa al seu amic Jean–.

El muntatge d’aquest Rinoceront
a càrrec del francès Emmanuel Demarcy-Mota troba perfectament el to
d’aquest drama absurd, esquitxat en el primer acte per tocs de comèdia i molt
més fosc en els dos següents. La proposta de Demarcy-Mota incorpora al seu
inici un monòleg del resistent Berenger, que s’adreça al públic per fer-lo
partícip de la seva angoixa, de la seva lluita, i el posa en alerta: el
director l’adverteix que, malgrat l’aparent harmonia del poble del primer acte,
tot i les pinzellades d’humor, l’espectacle (com el text) és terrible, tràgic.
Amb aquest pròleg, a més, convida l’espectador a identificar-se amb Berenger, a
veure la realitat a través dels seus ulls i a unir-se a ell en el seu combat
contra la despersonalització de la societat.

Perquè, si el text de
Ionesto conté prou elements com per incomodar-nos –el retrat del món laboral,
el de les relacions humanes–, el muntatge els potencia, els fa més visibles i,
amb això, més pertorbadors. Brillant és l’escena de la transformació de Jean en
rinoceront, com també ho són la que mostra manera senzilla, natural, com
els últims humans acaben acceptant formar part de la massa (sucumbir al
pensament únic) o la visualització de la bandada amb la projecció del cap d’uns
rinoceront –cada vegada més abundants– sorgits de les tenebres com els
fantasmes a què al·ludeix Berenger en el monòleg inicial. L’entrega d’uns
intèrpret sotmesos a una actuació física, intensa, trastornada com la petita
ciutat, ens involucra plenament en una realitat que no té res d’absurd.