Rigoletto

Pobre Gilda! Veritablement, la filla de Rigoletto i amant del Dùc de Mantua, és un bon exemple de dona doblement maltratcada . D’una banda, està el  pare ,que amb les seves ànsies protectores ( un cop més, cal preguntar-se on es troba el límit entre la protecció i la possessió forçada) l’ha convertida en una presonera tancada al més trist i solitari  dels caus: l’enorme escala d’esglaons impossibles dissenyada per l’escenògraf Michael Levine  que la situa a una espai subterrani de molt difícil accés , ho visualitza de forma aclaparadora. I de l’altra banda, està aquest enamorat que , mentre canta allò tan cèlebre de “ La donna è mobile” i es queixa del caràcter voluble i capritxós de les dones, ens demostra per contra la volubilitat amb la qual el seu desig depredador canvia d’objecte, sense calcular els danys ( més aviat, presumint d’ells) que aquests capricis provoquen al seu pas. El muntatge amb el qual Monique Wagemakers ens presenta la seva visió de l’obra que Giussepe Verdi va crear tot partint d’un drama escènic de Victor Hugo que portava per títol “El rei es diverteix”( i que no va divertir gens ni mica als censors que la van prohibir just el dia després de la seva estrena; també  Verdi  i el seu llibretista Francesco Maria Piave, van patir els dards de la censura) , sap com apropar-se al drama despullant-lo de melodrama. I sap com buidar-lo de luxes superflus, sense renunciar per això a un sobri esplendor estètic . Wagemakers, se n’oblida de palaus ducals i estrets carrerons populars, per tal de centrar la seva proposta en una mena de gran rectangle susceptible d’adoptar diverses posicions gràcies als mecanismes hidràulics en els quals es sustenta. Un rectangle envoltat de llums tan fredes com el neó , però capaces de crear magnífiques perspectives gairebé abstractes que converteixen l’espai de la representació en quelcom de vegades  aparentment buit, però alhora ple d’una tensa força dramàtica. A la primera escena del muntatge, el bufó Rigoletto camina per les vores d’aquest rectangle, dins el qual es troba una cort de Mántua fantàsticament vestida per Sandy Powell: l’oscaritzada dissenyadora demostra tant de talent quan es tracta d’omplir una festa amb el color roig que domina tota la posada en escena i anuncia la tragèdia cap a la qual enfila el drama, com quan es tracta de trencar la vermellor amb un negre ple també de tràgics presagis. La posició a la primera escena d’aquest Rigoletto gràcies al qual Carlos Álvarez ens ofereix una interpretació prodigiosa ( i no solsament a nivell vocal; Álvarez llueix aquí alhora tota la seva versatilitat com actor ) , és la posició de qui juga a fer equilibris convençut que controla tots els fils del joc: fer riure al duc – notable Javier Camarena -  , li atorga una mena de poder que el porta a oblidar-se de la fragilitat del seu lloc. I aquest oblit, serà la causa tan de la seva caiguda, com de la caiguda de l’única cosa que estima al món, aquesta filla a qui, de fet, ell mateix condueix cap el desastre. Qui no s’ho oblida de la fragilitat de Rigoletto, és precisament Wagemakers: el seu muntatge, la remarca molt hàbilment , des d’una contenció que no deixa de resultar espectacular. 

Dues grans veus i un destí: donar vol a una lectura de un 'Rigoletto' que intenta arribar al fons de les veritables motivacions dels personatges de l'òpera de Verdi. Carlos Álvarez, en una espectacular demostració de recursos dramàtics i vocals per donar vida al bufó, i Javier Camarena, que va brillar en el seu debut com a Duc de Màntua, van ser els grans triomfadors de l'estrena al Liceu de l'minimalista muntatge de Monique Wagemakers amb bona direcció musical de Riccardo Frizza. Désirée Rancatore (Gilda) va ser l'entregat però desigual tercer element d'aquest triangle de passions, enganys, opressiu amor filial i venjança.El públic, que va aplaudir als dos artistes durant diversos passatges de l'obra i al final, va fer extensiva aquesta bona acollida a la resta de membres del repartiment, en el què va destacar l'imponent baix Ante Jerkunika encarnant al sicari Sparafucile. Van ser igualment aclamats el cor, tant pel seu nivell en el cant com pels seus àgils moviments dins de les geomètriques coreografies del muntatge. .Una plataforma hidràulica rectangular amb l'afegit d'una escala que dóna molt de joc, són suficients per situar el drama en un bellíssim espai atemporal. El vestuari de l'oscaritzada Sandy Powell, dominat per tons vermells d'aire cardenalici, ajuda a potenciar l'atmosfera d'una producció en la qual la mirada de dona de Wagemakers treu a la llum les conseqüències de l'abús del poder en la societat masclista de l'època , situant en primer pla la violència de gènere.La història de la venjança del bufó deforme, aquí sense gepa, quan sap que la seva filla ha estat violada pel duc i raptada pels cortesans enemics, circula amb una fluïdesa extraordinària gràcies en bona part a la feina de Carlos Álvarez. El baríton compon un Rigoletto de gran fondària dramàtica que retrata el caràcter de pare possessiu, gelós, incestuós i maltractador que dibuixa aquesta versió. La fúria es deslliga quan la seva filla li explica el que li ha succeït. Després de la mort de la seva esposa, ella és l'únic tresor que li queda i no vol compartir-ho amb ningú. La interpretació puja molts enters quan, a la tragèdia final, s'adona del viatge sense retorn al que l'ha portat la seva obsessiva 'vendetta'.Álvarez és un remolí que roda per terra, s'aixeca, es mou i s'expressa amb un cant sempre mesurat l'agitació que bull al seu interior. Ovacionat en l'ària 'Cortigiana, vil razza dannata' i en altres moments com el de la bella pàgina del quartet 'Bella figlia dell'amore', al costat dels seus companys, es va mantenir pletòric fins al final. La seva actuació contrasta amb la que va protagonitzar en una sola representació, el mitic Leo Nucci, al seus 74 anys. El baríton italià, amb gran presència escènica, una notable teatralitat y una bona administració dels seus mermats recursos, va oferir la seva propia versió de bufo, que no és altra que la de pare sobreprotector de la seva filla sense segones intencionsRancatore va tenir bons moments vocals, però li va faltar intensitat dramàtica per acabar de donar el to que requereix el seu personatge. Ningú s'explica perque María José Moreno, la Gilda del segon repartiment, no figura en el primer tenin en compte les seves millors qualitats pel paper. Camarena, en canvi, va denotar sentir-se segur del pas que s'ha donat en el seu salt d'estrella del 'bel canto' a aquest paper verdià. La bellesa del seu timbre immaculat resplandeix des del ària 'Questa o quella', tota una declaració de principis de la seva depravat personatge, fins arribar a la rutilant i machista 'La donna è mobile' interpretada amb fidelitat a l'estil i sense forçar la màquina dels aguts . Com a intèrpret va treure a passejar els tics de personatge entabanador en la seva relació amb Gilda o de dominant depredador al costat de Maddalena (Ketevan Kemoklidze) i, en suma, va demostrar que estem davant d'un Duc de Màntua millorable pero de gran futur.

Carlos Álvarez com a Rigoletto, en una composició de gran entrega física i vocal, i Javier Camarena en el seu debut com a Duc de Màntua (d'un exquisit refinament en el cant) centren els focus en aquesta notable producció d'una de les òperes més populars de Verdi. Però seria injust no aplaudir també la lúcida direcció d'escena de Monique Wagemakers, la qual, amb una estètica depurada, accentua la crueltat inherent a la trama.