El personatge de Leandre Ribera, tot ell, és un ésser enigmàtic, magnètic, amb una profunditat tendra i uhna mirada còmplice i divertida. Ara, recull algun dels gags, sempre tendres, del seu muntatge de carrer Chez Leandre i es refugia a les sales. Per si hi ha xàfecs conseqüèndia de la crisi. Tot i que amb la distància la mirada, el gest depurat es perd, ell segueix meravellant amb una posada en escena que tant de surrealista com de màgica. A casa seva, una companya viu dins d’un armari. A la calaixera, sempre hi ha els pantalons que s’acaba de treure. Hi ha una certa obsessió enginyosa pels mitjons grocs (un color més aviat temut per la professió més supersticiosa). La taula és de tres potes, els cereals són bèsties que conviuen al terra amb la pasta de dents, la rentadora és un ésser que devora i té vida pròpia, ara engoleix, ara escup. El mirall permet imaginar una trobada amb una noia amb mitjons roses. Sempre hi ha el públic. Però no és un recurs per a avergonyir-los si no per guanyar connexió amb la resta d’espectadors. Hi ha aquella abraçada que és divertida però a la vegada carinyosa. I, de sobte, sona un timbre s’encén un llum que no toca, la noia de l’armari balla claquè o hi ha una transformació que podria signar Houddini quan plouen paraigues. Com a espectador, res a dir (parafrasejant el títol), només gaudir.