La pretensió de Davide Carnevali és ambiciosa. Construir un relat que ensenyi que, al darrere, de la nostra història, no ha deixat de bategar el feixisme. Ho fa relacionant el feixisme europeu (l’obra ha tingut diferents versions a Berlín, i Milà i Barcelona) amb les dictadures de Sud-amèrica (rescatant un segrest d’estat durant la dictadura Argentina de Videla). Si Carla Rovira va voler conèixer l’epopeia familiar de derrota a Màtria, si Pablo Ley es va interessar per La maternitat d’Elna, si Xavier Bobés dignifica la militància per l’educació d’Antoni Benaiges a El mar: visió d’uns nens que no l’han vist mai, si, fins i tot, Pau Vinyals va témer que el seu avi aprofités la seva ideologia catòlica per aprofitar-se de l’abandonament dels republicans (El gegant del pi), ara és Sergi Torrecilla (també actor a El mar) el que indaga en la seva família i, efectivament descobreix, que hi ha secrets que es miren d’oblidar per tenir una convivència en pau els àpat de Nadal. Però és una ferida que, sense desinfectar-la, no guareix del tot.

Carnevali (un dels autors del Decameró del TNC) no vol donar pas respostes al ressorgiment de l’extrema dreta. Només ensenya com el populisme refà relats. Si Sergio Blanco (Covid 451, lectrura dramatitzada) es busca a partir de l’autoficció, ara el dramaturg prova de fer una passa diferent. L’artilugi funciona com si fossin nines russes, com un rellotge suís jugant a confondre l’apartament d’Airbnb amb el del compositor argentí Misiti, o amb el pis en el que potser va viure el familiar falangista d’en Torrecilla. L’aiguabarreig de la ficció perverteix la llegenda del teatre documental. Aquella bona intenció es contamina per fer un quadre fals fet amb mitges veritats.

L’actor sedueix com sempre des d’un relat molt pla, quotidià, de conversa de sobretaula (com la d’Una casa en la montaña). Carnevali i Torrecilla, en realitat, exhibeixen el virtuosisme de l’oralitat dels pubs irlandesos. No hi ha la denúncia militant centreeuropea (carregada de culpa) tipus Milo Rau (The civil wars, Hate radio) o Thomas Bernhard (Davant la jubilació). Hi ha la fantasia verborreica de Martin Mc Donagh (La reina de la bellesa deLeenane) o Conor McPherson (El bon lladre), una necessitat de tancar el relat per fer-lo verossímil. Potser el problema és que això no queda reflectit com una operació del feixisme en què, en tot cas, quan un element desmenteix el relat el fulminen (“no hi ha dades que demostri que Misiti fos detingut en aquesta comissaria”)…

Fa tanta angoixa imaginar el salt al buit al mar dels progressistes, que comprovar la impunitat que els que ho van perpetrar segueixen al comandament de la seguretat.