En sortir a saludar, la nit de l’estrena,
Jordi Prat i Coll, director d’escena de Requiem
for Evita i responsable de la seva dramatúrgia, va confessar que el que ell
volia era muntar Evita, un dels
musicals més icònics d’Andrew Lloyd Webber, però que no havia trobat productor.
Tant si feia broma com si no, el cert és que Prat i Coll pot sentir-se satisfet
perquè, en realitat, el seu espectacle no incorpora fragments d’un clàssic de
Lloyd Webber, sinó de dos: Evita i Jesus Christ Superstar. Una combinació afortunada
que permet als actors cantar els temes principals de tots dos musicals (i
lluir-se), i al director, articular una interessant reflexió sobre la fe i els
seus apòstols.

Sota una pàtina de frivolitat, aquesta comparativa
entre dues figures reverenciades –l’una va donar nom a una religió; l’altra, a
una mongeta (perona)…– perfila algunes idees més càustiques del que sembla: la
irracionalitat (o desesperació?) dels pobles que entronitzen personatges tan discutibles
com Eva Perón, el sentit mateix de la fe o la necessitat de l’home de crear mites
salvadors. Val a dir, però, que aquesta i altres reflexions són eclipsades per
la delirant posada en escena, per l’excel·lent feina dels intèrprets i per
recursos més propis del cabaret que d’una missa solemne: actors que s’adrecen
al públic, que es transvesteixen, que fan paròdia…

Per gaudir de Requiem for Evita, la proposta s’ha de llegir en clau de musical. Eva Duarte de Perón fa molt de temps que
ja no fascina: ben al contrari, amb opinions com les recollides al seu llibre La razón de mi vida (que a l’espectacle
es llegeix a mode d’Evangeli), l’admirada Primera Dama se’ns descobreix com una
reaccionària ridícula i patètica. En canvi, l’Evita de Lloyd Webber encara regna a l’olimp dels musicals. I
aquest rèquiem, amb la seva càrrega irreverent, l’impregna
d’una ironia que li senta prou bé.