El viatge sempre és una veritat fragmentada, subjectiva, i que porta a equívocs constants. Des que els joves de famílies adinerades es desplaçaven al bressol de la cultura occidental fins ara, en què es pot improvisar un viatge de cap de setmana low cost amb un cop de Google, sempre es té pensat tornar a casa. Ja ho diuen els Amics de les Arts al Matrimoni Arnolfini. L’experiència, sigui, en primera classe o de motxilla i autoestop, sempre és autèntica, però és molt més qüestionable que la temperatura que s’hagi copsat de la societat visitada sigui aproximadament constatable. Tant fals com l’imant d’un cangur d’Austràlia que penja en la nevera, evocant un record erroni o una placa de matrícula d’Arkansas a la Route 66.

La colla de La Ruta 40 (una altra carretera que anuncia que baixa a la fi del món, però que és tant erroni com el cap de Finisterre gallec) ha tornat a fer una peça de creació contemporània. Se’n van sortir amb nota amb el documental Una lluita constant, sota la direcció de Carlota Subirós. Ara, han desplegat un relat encantador de serps amb Ferran Dordal dominant i enfilant les cobres fins a les cúpules de les catedrals. Genial. Empàtic. Aconsegueixen que el públic s’hi impliqui, respongui preguntes i, sobretot, els resolgui un espai escènic en transformació… sense quasi moure’s de la butaca. Hi ha una empatia constant, de bevedors de cerveses irlandesos, d’una capacitat de desenvolupar un discurs espontani brillantment i que deixen la conversa a mitges per fer-se escoltar més.

La ruta 40, que fins ara, s’havia caracteritzat per una companyia que posava en peu textos teatrals de diferents èpoques (des d’El llarg dinar de Nadal a Cúbit de Josep Maria Miró o una versió de Pinter a La col·lecció per citar-ne alguns) ha estat la companyia encarregada de programar un cicle al Lliure. A part de programar-se i regalar-se (i regalar-nos) aquesta joia desenfadada i carregada de contradiccions honestes (odiem els turistes però no deixem de viatjar a altres llocs i a moure’ns com si fóssim autòctons però topant sempre amb la carta dels restaurants a 8 idiomes!!) han convidat altres propostes com ara Tierras del Sud d’Azkona& Toloza, In Wonderland d’Alícia Gorina i tenen pendent la invitació als Atresbandes (It don’t worry me). La Ruta 40 han demostrat que respiren molt frescos fora del text i que poden fer companyia amb altres noms que defensen un teatre postdramàtic, que escapça els personatges, les trames per buscar sorpresa i veritat. Ben bé com un viatge (iniciàtic, o no). I és que, com en qualsevol travessia (física o temporal) és cabdal triar bé els companys de viatge. Els de La Ruta 40 estan pletòrics d’haver-se trobat i de compartir trajectes amb unes autories encara a reivindicar i donar-li un espai visible i constant; en definitiva són una guia idal pel viatge del nou Lliure… Riu-te’n dels Lonelyplanets i dels Freetours més voluntariosos…