Reiseführer

Ho confesso, fins i tot sabent que això em pot costar guanyar-me les eternes antipaties políticament correctes del pensament turismefòbic  que ha imposat en aquests darrers anys una unívoca visió sobre el tema a la nostra ciutat . Confesso que quan La Ruta 40 i Ferran Dordal van començar a explicar de què anava el seu espectacle, em va entrar una certa por . M’esperava potser – quelcom que, d’altra banda, tampoc quadrava massa amb la notable personalitat demostrada pels creadors en altres creacions seves- un diluvi d’eslògans? Una  classe teatral de proselitisme antiturístic (allò d’ “el turisme mata” que sense anar més lluny tan agrada a algunes de les nostres autoritats), servida amb ironia uniformadora sobre el tema?Doncs , no. Per fortuna, no és aquest l’objectiu d’una en molts sentit brillant proposta escènica que líquida el tema de la condemna al turisme tot just començar, com per a cobrir l’expedient. I que un cop complerta la formalitat, es dedica a coses força més estimulants . Una proposta que, de fet, comença recordant-nos que turisme és també allò que practiquem amb  latent o patent sentit de la superioritat moral i intel·lectual quan seguim una ruta ( la 40, la 66 o qualsevol altre amb ganes d’emular l’exemple que ens van deixar els viatjants del Grand Tour) amb objectius diguem que més sofisticats, que aquells que reconeixem en el viatger que busca només torrar-se al sol entre sangria i dubtoses paelles. I una proposta que, de fet, no deixa de recordar-nos un i altre cop l’enriquidor bagul ple d’experiències irrepetibles, coneixements inesperats i imatges memorables que ens proporciona el turisme exercit amb passió viatgera. Cert: el fantasma de la massificació i  de la selfie que substitueix el plaer de la mirada que es pren el seu temps per capturar tot el que té davant, apareix de tant en tant a l’escenari. Però alhora, el diàleg a tres bandes construït a partir de records viatgers reals o imaginats o idealitzats que ens ofereixen els tres conductors d’aquest tour operator que ens desplaça per diferents racons del món sense mostrar-nos ni una imatge de tan fantàstics indrets, no deixa de ser conscientment o inconscientment una constant glorificació de les millors virtuts del turisme. I també, de la narrativa que es va construint a partir de l’experiència turística, d’aquell plaer associat a la narració del viatge que tant bé han sabut un bon grapat d’escriptors malaltissament viatgers. És per això mateix, pel que els tres relats plens de postals turístiques que ens van transmeten els protagonistes de l’espectacle ens manté ben enxampats al llarg del trajecte . Un trajecte que evoluciona al mateix temps que els nostres tres turistes  van traient dels baguls de la memòria un  gran trencaclosques destinat a cobrir tot el terra de l’escenari; un trencaclosques  l´última peça del qual marcarà també el final del viatge. Aquest viatge l’haurem realitzat sense fer-li cap mal el planeta amb emissions de CO2. Però alhora, inevitablement ( ho lamento si aquesta no era la intenció) , ens haurà obert ganes de seguir viatjant, per tal de poder reviure algun dia mentalment  o explicar a qui ho vulgui escoltar coses tan saboroses com les que reviuen i expliquen els exploradors de La Ruta 40. 

El viatge sempre és una veritat fragmentada, subjectiva, i que porta a equívocs constants. Des que els joves de famílies adinerades es desplaçaven al bressol de la cultura occidental fins ara, en què es pot improvisar un viatge de cap de setmana low cost amb un cop de Google, sempre es té pensat tornar a casa. Ja ho diuen els Amics de les Arts al Matrimoni Arnolfini. L'experiència, sigui, en primera classe o de motxilla i autoestop, sempre és autèntica, però és molt més qüestionable que la temperatura que s'hagi copsat de la societat visitada sigui aproximadament constatable. Tant fals com l'imant d'un cangur d'Austràlia que penja en la nevera, evocant un record erroni o una placa de matrícula d'Arkansas a la Route 66. La colla de La Ruta 40 (una altra carretera que anuncia que baixa a la fi del món, però que és tant erroni com el cap de Finisterre gallec) ha tornat a fer una peça de creació contemporània. Se'n van sortir amb nota amb el documental Una lluita constant, sota la direcció de Carlota Subirós. Ara, han desplegat un relat encantador de serps amb Ferran Dordal dominant i enfilant les cobres fins a les cúpules de les catedrals. Genial. Empàtic. Aconsegueixen que el públic s'hi impliqui, respongui preguntes i, sobretot, els resolgui un espai escènic en transformació... sense quasi moure's de la butaca. Hi ha una empatia constant, de bevedors de cerveses irlandesos, d'una capacitat de desenvolupar un discurs espontani brillantment i que deixen la conversa a mitges per fer-se escoltar més. La ruta 40, que fins ara, s'havia caracteritzat per una companyia que posava en peu textos teatrals de diferents èpoques (des d'El llarg dinar de Nadal a Cúbit de Josep Maria Miró o una versió de Pinter a La col·lecció per citar-ne alguns) ha estat la companyia encarregada de programar un cicle al Lliure. A part de programar-se i regalar-se (i regalar-nos) aquesta joia desenfadada i carregada de contradiccions honestes (odiem els turistes però no deixem de viatjar a altres llocs i a moure'ns com si fóssim autòctons però topant sempre amb la carta dels restaurants a 8 idiomes!!) han convidat altres propostes com ara Tierras del Sud d'Azkona& Toloza, In Wonderland d'Alícia Gorina i tenen pendent la invitació als Atresbandes (It don't worry me). La Ruta 40 han demostrat que respiren molt frescos fora del text i que poden fer companyia amb altres noms que defensen un teatre postdramàtic, que escapça els personatges, les trames per buscar sorpresa i veritat. Ben bé com un viatge (iniciàtic, o no). I és que, com en qualsevol travessia (física o temporal) és cabdal triar bé els companys de viatge. Els de La Ruta 40 estan pletòrics d'haver-se trobat i de compartir trajectes amb unes autories encara a reivindicar i donar-li un espai visible i constant; en definitiva són una guia idal pel viatge del nou Lliure... Riu-te'n dels Lonelyplanets i dels Freetours més voluntariosos...

«Reiseführer» és un espectacle que es debat entre una aparent senzillesa i una complexa estructura dramatúrgica pel que fa sobretot al text. I un cop aclarida la incògnita, la conclusió és que la companyia La Ruta 40 —actual programadora de l'Espai Lliure de Montjuïc— ha elaborat un trio de monòlegs que s'interrelacionen entre ells, com si fos una conversa improvisada, però amb una complexíssima coordinació entre els tres monòlegs i els tres intèrprets. A més, el discurs dels tres no és gens senzill perquè està farcit de referències gastronòmiques, noms geogràfics i llocs de viatges turístics, cosa que converteix el guió en un escull ple de dificultats lingüístiques —sense rèpliques que facin de coixí— que els tres intèrprets superen amb escreix i amb bon ofici.La metàfora escenogràfica que utilitza la companyia és un trencaclosques gegant que es va construint mentre dura l'espectacle, que té una durada aproximada entre una hora i tres quarts o dues hores, segons com evoluciona la construcció de les desenes de peces i l'ajuda que, al final, si volen, poden oferir els mateixos espectadors voluntaris per completar el quadre, que salten com espontanis del toreig a l'escenari (prèvia protecció de les sabates o a peu de mitjó).«Reiseführer» és una mirada irònica al fenomen del turisme d'aquest segle. Moltes de les experiències que s'hi relaten surten, segons els seus creadors, d'experiències viscudes per cadascun d'ells voltant per la Seca i la Meca i les Valls d'Andorra. Això, esclar, és el que li dóna aquest aire de frescor, de conversa de sopar d'amics, tot i que aquí no hi ha sopar i molta a feina a fer a completar el quadre del trencaclosques, amb peces que estan prèviament emmagatzemades en dos immensos baguls (com aquells dels viatgers intrèpids del segle XIX que sortien de casa per no tornar-hi al cap d'un any o dos).He de confessar que m'esperava un guió que fes més incidència en una sàtira del turisme que condiciona actualment la vida diària de grans ciutats com Barcelona. Això hi és, cert, però de seguida es passa a altres experiències viatgeres o turístiques sota el convenciment que la societat actual viu d'imatges fragmentades que li proporcionen una realitat trencadissa que vol refer —com un trencaclosques— quan arriba als llocs més coneguts del món de postal que coneix per reconeixe'l en cos i pedra.A «Reiseführer» hi ha una airada de l'Agrupación Señor Serrano. No és estrany perquè el seu creador, Ferran Dordal Lalueza (Barcelona, 1979), ha estat implicat en espectacles com «A House in Asia», «Birdie» o «Kingdom», entre altres. Però aquí es prescindeix del tot de les imatges, les projeccions o les retransmissions en directe del moviment de peces de miniatura com fa Señor Serrano i tot es deixa al cara a cara, el cos a cos, sense artificis, a risc i responsabilitat de cadascun dels tres intèrprets.«Reiseführer» de La Ruta 40 és un espectacle que es pot considerar experimental o d'investigació però que acaba sent atractiu per a espectadors convencionals i sense fronteres, encara més si són viatgers empedreïts i, per descomptat, també per als amants de fer quadrar totes les peces d'un trencaclosques amb la satisfacció de posar l'última que és la que rebla el clau. (...)