Una alerta prèvia: l’absència de referents per entendre bé el que s’ha vist aquests dies al Festival. “Re:incarnation” de Qudus Onikeku, presentada al Mercat de les Flors, n’és el màxim exponent. La peça tracta la mort i l’adveniment d’una nova vida. La mirada la posa el poble ioruba (Nigèria i Benín), basada en creences religioses sobre l’existència cíclica. Un elenc de joves menors de vint-i-cinc anys, la companyia The People Centre creada pel coreògraf. L’entrada a l’obra no podria ser més fàcil per al públic europeu: afrobeat, dancehall i una mica del funky house. Tots els tòpics. Per endinsar-se, en les següents escenes, en la connexió amb la tradició dels esperits òrìṣà, responsables de la humanitat i la reencarnació, a conseqüència del seu destí.

L’altre avís: sobre el cànon de construcció creativa, estructura fixada en l’imaginari espectador occidental. Fulminada aquí a causa d’aquell sentit circular. Excepció feta, naturalment, de la crítica a l’etapa colonial que pretenia desfer les connexions ancestrals amb el nou món de resultes. Aquí contemporani és mot que significa una altra cosa, perquè relliga els cossos amb un fil invisible entre totes les tradicions. Exemplificades amb el caos, l’energia grupal: coreografia sincrètica i empoderament. Amb la guitarra electrònica d’Olatunde Obajeun, amb un solo antològic; i un parell d’execucions individuals de ballarins d’excel·lència. Arribats a aquest punt, l’espectacle ja és una festa compartida amb el públic, que l’ovaciona. Probablement sense entendre’l del tot i sorprès pel seu fil argumental; però convençuts de l’experiència singular viscuda.

Publicat a El Temps de les Arts