Recreativos Federico és una exposició amb dues grans virtuts: la jugabilitat i la mala bava.

Sobre la primera, les set màquines recreatives creades per Alex Peña a partir de l’univers lorquià es poden tocar, veure, escoltar – tenen llums, músiques i sons originals- i utilitzar. Podem jugar al futbolí en el “jardín de Don Perímplin”; provar sort a la grua mecànica de Bernarda Alba, on ens poden tocar souvenirs com la pinta d’Adela o la colònia de Pepe el Romano, o jugar a un videojoc arcade en què el poeta dispara contra Dalí.

La ironia de les màquines està tant en el pla conjunt com en l’individual. D’una banda, la instal·lació completa neix com una crítica a la mercantilització de la cultura. De l’altra, cada peça té la seva pròpia mordacitat, sigui retorçant l’obra original o criticant el sistema. Així, l’homenatge a Yerma és una màquina de preservatius en forma de Torre Eiffel – potser la protagonista va acabar marxant a París?-. I Las Sin Sombrero ens permet tapar qualsevol cap femení que vulgui sobresortir. Spoiler alert, si mirem a la pantalla les màximes puntuacions, veurem que el rècord ja l’han batut les diferents lleis educatives, les principals encarregades de tapar dels currículums els noms d’aquestes creadores.  

Recreativos Federico és per tant una proposta curiosa, entretinguda i amb un fort component crític. Passin, juguin i no oblidin comprar-se un record de la visita. Els autors se’n van, però el negoci es queda.