Quitapenas

Fa uns anys, una parella d'actors, Los Modernos, van fer furor a la Sala Muntaner amb Breve desconcierto breve que sorprenia perquè era una simfonia poètica divertidíssima que, a més, prenia partit per l'optimisme, la tolerància i l'acidesa. Ara, un d'aquests components ha trobat la manera per signar un muntatge que es basa en aquella comicitat, en aquells jocs de paraules, molt mesurats, com si fossin sonets còmics de Quevedo, o màximes impossibles de Chesterton i d'Oscar Wilde. Pedro Paiva manté la música, cançons de ritme fàcil, que acompanya amb caixeta de música, o amb petits sonalls i bastons per trencar el que podria ser un ritme exhaust. Cal aire perquè el cervell respiri. L'entrega del públic és absoluta des de, pràcticament, el minut 1. Ja no vesteix amb faldilla escocesa ni porta l'ungla negra pintada com fa una dècada, però l'humor segueix respirant fresc. És veritat en què avui es fa difícil que ningú s'emporti els coberts de l'avió (ni els auriculars!) perquè ja tothom viatja en low cost i tot el que se serveix, s'ha de pagar abans però s'entén el sentit de la filosofia vital. I sí. És prudent en tocar temes perillosos com la fidelitat ("no, ara, no en parlarem") o la religió i la sexualitat. En el fons, Paiva, que al Teatre Gaudí també exposa quadres que són un bon reflex del seu discurs impossible (genialment enganyós), disfruta sentint riure però rara vegada atura el seu discurs d'una filosofia metalinguística. Sí, jo també m'apunto a signar una campanya a la Real Acadèmia de las Letras i als diccionaris que faci falta per canviar el nom del dit anular pel de anhelar i el casa-miento pel de casa-cierto. Segur que la institució del matrimoni, ho agrairà!Aqurest monòleg de faristol s'escapa dels típics de tamboret. S'emparenta millor amb la nostàlgia àcida dels Accidents Polipoètics o a l'excés linguïstic de Jordi Oriol). El seu mèrit és que no necessita refugiar-se en una trama per construir el divertit i lúcid disbarat, ni recórrer a imatges dels anys 80 per empatitzar amb el públic. En té prou amb citar l'Adam i l'Eva, o parlar de temes universals com l'amor i la mort. ("Entre muerte o dolor, escojo o"). és una enciclopèdia inesgotable. Un còmic que desmostra saber allargar l'atenció de les entregues càpsules de 3 minuts dels talkshows nocturns.

Los Modernos han mort...que visca El Moderno Solitario! De ben segur que molts i moltes de vosaltres vau gaudir al seu moment  ( i si no ho vau fer, no sabeu el que us vau perdre) de l’humor personal i intransferible de Los Modernos, aquell tàndem format per un uruguaià i un argentí amb moltes ganes de recordar-nos que darrera del significat de les paraules (  que ens porta a entendre-les només en el seu sentit ortodoxament acceptat ), s’oculten  sempre significants  insospitats de la més variada condició ( que ens poden portar fins a ves a saber on a cop d’anar fent associacions inversemblants). Aquesta mena d’associacions, si estàs a una sessió de psicoanàlisi , et poden servir per travessar moltes portes del teu inconscient. Però si ets a un escenari, et poden resultar molt útils per tal de  crear grans moments de diversió absurda farcits d’irresistibles jocs de paraules . Que és justament el que feia el tàndem.  Los Modernos van pertànyer al selecte club d’aquella mena de comediants que no s’apunten  a les rutinàries normes de cap club de la comèdia. I durant uns quants anys ( dotze, en concret) , ens van fer riure defugint sempre el lloc comú i el recurs tòpic, i exhibint una eixelebrada sofisticació no exempta del seu punt surrealista. Ara el tàndem, ha passat a millor vida ( tot i que sempre hi ha qui creu que no existeix vida millor que aquesta). Però el seu esperit  i la seva arrauxada modernitat verbal, semblen haver superat perfectament el trauma de la dissolució . Pedro Paiva, la part uruguaina d’aquell invent, se’ls ha fet del tot seus, com queda palès al llarg dels seixanta minuts de durada del seu primer espectacle en solitari. Un espectacle unipersonal  construït a base de petits monòlegs i observacions sobre els més variats temes que desfilen per l’escenari a tota velocitat, perquè en cap cas sobrepassen el parell de minuts . I en el qual , fins i tot us podeu trobar amb una versió revisada – i mancada d’alguna que altre lletra- del conte de Pinotxo que ens ve a demostrar que aquí es pot parlar de tot. O de gairebé tot: hi ha un tema- el de la infidelitat- que sempre es resisteix. Tot i que no hi ha cap dubte que Paiva li segueix sent completament fidel a l’estil i a l’enginy característics de Los Modernos. I a sobre, sap també plasmar-los plàsticament, com podreu comprovar amb  les també ben divertides obres penjades a l’exposició que el TGB ha ubicat al vestíbul del teatre.