A Fira Tàrrega 2018, els francesos Adhok ja parlaven del pas del temps. Ho feien sense quasi paraules, amb tres propostes dedicades respectivament a la infantesa, la joventut i la vellesa. Tres peces de moviment, dues d’elles itinerants, on un grup d’intèrprets, joves en les dues primeres i més grans en la tercera, generaven escenes d’humor i tendresa.

Aquest any, a Qui-vive, els creadors Doriane Moretus i Patrick Dordoigne pugen (quasi) sols a l’escenari per interpretar totes les franges d’edat, des dels 20 fins als 50. Però on abans hi havia mirades i una connexió amb el públic directa i honesta, ara hi ha una barrera que s’interposa: un text llarg i amb uns quants tòpics que interpreten en castellà tot i no parlar l’idioma. Recitar tot un espectacle en una llengua que no parles és una feina admirable, però els va a la contra, perquè inevitablement estan més pendents de pronunciar bé les paraules que de concentrar-se en l’acció.

El que expliquen és el desenvolupament d’una vida tradicional. Enamorar-se, casar-se, tenir fills i la inquietut per voler tornar a ser jove. La bogeria de la criança, els problemes de la relació o una festa de celebració dels 50 anys busquen ser moments bojos i hilarants, però no passen d’un somriure tímid.

Cada dècada és una escena i succeeix en un lloc diferent i amb diversos elements d’atrezzo. El més interessant de la proposta és a nivell formal, amb un element escenogràfic sorpresa que els dona molt de joc, encara que a vegades els desplaçaments interfereixen el ritme i provoquen que les últimes escenes siguin una mica feixugues.

Ho sabem, les expectatives fan més mal que bé. Però quan torna una companyia que va ser un triple must, els vas a veure amb ganes. En aquesta ocasió, però, la proposta no ha sigut gaire reeixida. No sempre un gran esforç dona la millor de les recompenses.