Vist el dissabte, 6 de maig de 2023 al Teatre Apolo de Barcelona.

‘Molt soroll per no res’, com diria Shakespeare si hagués parlat català.

Com si el temps no hagués passat, em poso davant d’una obra dels Joglars després d’anys de no haver-ne vist cap, des de que l’Albert Boadella va deixar Catalunya i es va posar a dirigir les seves obres amb el suport econòmic i benedicció del govern de la Comunitat de Madrid.

I la sensació que tinc sempre és la mateixa. Les obres d’aquesta companyia, cal reconèixer que tenen un domini del llenguatge escènic, de la interpretació dels actors, tant en la vessant corporal com vocal, en el ritme i la coreografia del seu moviment, i per descomptat, una producció impecable. Invoquen al gran Aristófanes, un geni de la comèdia, per a reivindicar la llibertat creativa, i criticar coses que, no per ser criticables (i algunes molt), com ara les modes i correccions polítiques de la progressia, deixen de ser foc d’encenalls. Sí, aconsegueixen fer una joguina teatral que funciona, però que té un ànima més aviat vàcua. I sobretot, un surt pensant que deu ser un infradotat, per no entendre cap a on vol anar l’autor/director (ni se us acudeixi dir ‘creador’, és tabú) d’aquestes maquinàries tan ben treballades. O quina seria la seva proposta o què ens vol dir en realitat.

Al càsting caldria rectificar el nom d’Angelo Crotti, que s’ha jubilat un cop començada la gira de l’espectacle, i que substitueix de forma impecable l’actor català Xavier Villena, fins a la seva finalització, per tot Espanya i Portugal.

Poca cosa més a dir. Un bon artefacte, una tècnica artística esplèndida, però la sensació que constantment l’esperit d’Albert Boadella segueix enfotent-se dels qui l’han finançat i dels qui paguen una entrada per a veure els seus espectacles.