L’edat no sempre perdona. Els Joglars celebren les sis dècades amb un nou espectacle. Mantenen la irreverència i l’inconformisme de sempre. Però ja fa anys que això ha deixat d’importunar. Tenen molta raó reclamant Aristòfanes i la seva inclement mirada al cofoisme. Ara és més oportú que mai, en un món en què ha desaparegut el gust de debatre a canvi del relat de convèncer la pròpia capelleta. Però Els Joglars no troben la clau (més enllà del gastadíssim recurs de convertir els folls en els més lúcids de la comunitat) i sembla que exagerin només per escuda-se en unes escadusseres rialles. Ara mateix, aquesta tesi la sosté el catedràtic de Mal de coraçon (cia Solitària), com una part del dispositiu que esclata com un castell de focs en un karaoke decadent.

La Calòrica ha omplert durant dies els dies perduts (dilluns i dimarts) del Poliorama amb la reposició d’Els ocells. De fet, ara mateix estan fent temporada al Pavón de Madrid. Aquesta obra, una singular adaptació del text d’Aristòfanes diverteix i penja algunes idees crítiques amb aquesta vida de presses, de comptabilitzar èxits i transformar els fracassos en tràgic empoderament. Diuen Els Joglars que no troben relleu a la seva manera de treballar. En realitat, La Calòrica són uns digníssims deixebles que ja estan superant els mestres, des d’una feina constant de formigueta, de fer-se un nom sense el reclam mediàtic i la convulsió de la Llibertat d’expressió que van catapultar Els Joglars amb La torna.

La paròdia és un vestit fàcil si es tracta de retratar l’enemic. El que té mèrit és trobar la contradicció en aquest joc i que sigui la pròpia obra (i també els artistes i espectadors) que caiguin en la mateixa controvèrsia. Albert Boadella va ser interessant quan va denunciar la vida política catalana quan hi estava immers(cofois de Pla, de Dalí, de Pujol). Va deixar de ser-ho quan ho va fer servir per servilisme a l’anticatalanisme, ja en el temple dels Teatros del Canal, de la Comunidad de Madrid. Ara es parla de la possibilitat que torni per a retratar l’emèrit amb un nou Ubú… (Els de Gataro van fer una incendiària posada al mirall a Boadella a UBÚadella). En tot cas, Els Joglars han anat derivant amb un treball constant però sense el retorn del públic com a El coloquio de los perros o VIP. Un bufó és necessari quan té capacitat d’escoltar el carrer i de transformar-lo en un conte càustic. Els Joglars porten massa temps escoltant-se a sí mateixos i, tot i la inqüestionable fe en la seva trajectòria i manera de treballar, els és imprescindible sortir de la seva zona de confort.

Dagoll Dagom marxarà amb un èxit l’any vinent. Comediants ha fet una sortida molt més discreta. Tricicle ha marxat omplint el Liceu cinc dies en una venda d’entrades meteòrica. Els Joglars (després d’una travessia que els va anar arraconant des de la temporada al Lliure) patiran perquè els cinc dies a l’Apolo presentin una platea mínimament digna. La seva trajectòria no s’ho mereix; però aquesta mirada a Aristòfanes els condemna irremeiablement. Els personatges desfilen per la rampa del manicomi expressant els que els horroritza. El que provoca més ansietat en un escenari és que el que es viu, volent ser punyent, no fereixi ni a la primera filera de la platea. Horror a la vacuïtat, ups!