Berta Giraut, actriu carismàtica i poeta vibrant, signa una dramatúrgia molt ajustada als desitjos i potencialitats expressives de cadascun dels intèrprets de Que juguin, que juguin, una producció de L’Altre Festival Internacional d’Arts Escèniques i Salut Mental estrenada l’any passat a la Fabra i Coats i recuperada ara pel Teatre Eòlia. Afirma la creadora que no li interessa la malaltia, sinó la diferència. En aquest sentit, es revela deutora del treball de Fernand Deligny, referent en l’educació no institucional i crític amb la psicologia i pedagogia tradicionals, així com amb l’universalisme antropològic. El joc a què ens convida Giraut, que també dirigeix aquest encantador –i precís, valgui la paradoxa– garbuix de rèpliques i referències, remet a un posicionament contra la institucionalització de la diferència o la no normativitat –no sempre cal guarir o reeducar– i en favor d’un presentisme relacional fecund. La peça és un deambular conjunt sense objectiu aparent, resistent al control i ple a vessar de cites literàries i moments musicals.

En l’àmbit plàstic, Giraut reconeix la influència de la pintora portuguesa Paula Rego, especialment en el vestuari –un llaç als cabells, un davantal estampat, unes ales– i en el transvestisme no tematitzat que travessa la proposta. La família d’intèrprets, constituïda ad hoc per a l’espectacle, ens espera en una sala d’estar força tronada. De les tres vistoses i carismàtiques germanes, que combinen vambes amb collars de perles, n’hi ha una que canta en brasiler –Samara Paulino–; una altra, alada –Carolina Cañon–, que es creu Meryl Streep, i una tercera –Raúl Moreno– que s’ha fet un fart de presentar-se a càstings. Totes tres s’activen amb els jocs i les lliçons –balderes i volàtils– d’un instructor –Jaime Fontoba– incapaç de no sumar-se a la disbauxa. Completen el quadre un ventríloc cantant –Jordi Martí, que fa també d’estranya però amorosa tieta–, i una dona vestida de blanc –Malena Montoya–, exuberant i alhora etèria com un esperit benèvol. Aquesta misteriosa figura –casta diva, bruixa bona, ànima juganera– acabarà prenent la paraula per declarar que, en el silenci, busca “una mena d’autenticitat bruta, sensible, original, intensa”.

Lliures i desacomplexats, els intèrprets ballen coreografiats per Fàtima Campos, i s’intercanvien complements, versos, picardies. Sota les faldilles amaguen “tabús, ombres, a cada plec un secret”. “Quina anada d’olla! Quin trencaclosques!”, dirà Martí, adreçant-se al públic amb un to de disculpa enjogassada. En un altre moment, tracen una diagonal sobre l’escena, com planetes alineats que poc després tornaran a reconcentrar-se en les òrbites pròpies. En el tram final, el seu aplec al voltant del micròfon per recitar un poema d’Anna T. Szabó em fa pensar en la conxorxa de cossos i veus de Tempesta i fúria (2024), del Projecte Artístic Comunitari de l’Antic Teatre dirigit per Marta Galán Sala.

Delicada i irònica, la proposta es caracteritza per una intertextualitat molt viva, autèntic popurri amb versos de Joseba Sarrionandia sobre la mort de la poesia, lletres Disney i cançons d’Eros Ramazzotti, Roberto Carlos o Wando, entre d’altres. Tral·larà lalalarà, tral·larà taral·lalà. La intempestiva Emília –“no tinc ansietat, només estic cega”– pot evocar la poeta Dickinson, a qui els nens semblaven una nació de pelfa o una raça de plomissol. Tot encaixa i tot és possible en aquesta gramàtica del desconcert. Els personatges són adults que es permeten jugar a “transformar el món després del diluvi”, cercant el moment oportú de cada procés: “la poesia abans que sigui vers […] el pensament abans que sigui filosofia […] la poma abans que l’univers”.

Que juguin, que juguin entén la vida com un joc seriós. Mitjançant la tècnica del collage es juxtaposen escenes i textures que contenen aforismes sobre la infantesa, un desafiant “cordeu-me” –la lucidesa sovint és reprimida– i pràctiques per a l’esperança. Peter Pans irredempts, els personatges deixen parlar les seves entremaliades ombres amb una genuïnitat transparent. Alineats com els planetes d’una improbable –i benèfica– conjunció astral, aspiren a fer “coses amb aura, que semblin lluny i a prop alhora”. I a fe que ho aconsegueixen.

Crítica publicada a Núvol el 25 de juny de 2025