Berta Giraut (L’aranya) ha construït un coet delirant fet amb pessics de poesia i torrentades d’escolta. La peça navega enmig del cel, com si fossin Peter Pans que se’ls ha desenganxat l’ombra, com els adults que, pel motiu que sigui, tenen la llibertat i la franquesa de jugar sense prejudicis. Són una mitja dotzena de criatures que s’han trobat en el camí i han decidit fer un tram junts, com els músics de Bremen. Es dialoguen tot cantant, plantant-se a l’escena amb una frescor alliberadora, quasi insolent. Si reprenguessin al públic, aquest se sentiria coartat. Però la seva aproximació és tan encomanadissament divertida que és impossible no connectar-hi. Que juguin, que juguin té la il·lògica del joc infantil més despreocupat, encara que l’acció està fixada i tot flueix amb aquest calcular desordre.

Amb una notable sintonia a La segona millor, Giraut és una actriu que es desdobla, puntualment en poeta i, posteriorment el trasllada a escena. Són versos sovint sarcàstics, que riuen de la peripècia, que reclamen dignitat i respecte pels que mai són protagonistes, però que tenen la vivacitat per mantenir el públic despert, pels girs còmicament dramàtics. Aquest joc que el poden fer actrius amb la solidesa i seguretat de Giraut, sorprèn que el puguin defensar aquesta entranyable tropa familiar que, per sobre de tot, el que volen és gaudir i trobar el ressò agraït del públic, que també s’amagaria al darrere del sofà i amanyagaria al gat, faria cabrioles amb la cabra i aprendria a domesticar el llop. Pel que fa al gos que s’escanya patèticament, el deixaria reposant al veterinari.

La direcció de Giraut rearma la frescor dels intèrprets, que alternen l’humor i algun espai entre absent i indeterminat, que els dóna aura. EL moviment de Fàtima Campos és eficaç i, també, juganer. Els karaokes o les cançons de guitarra (Um Milhao de amigos serà sempre enganxadissa), són una sintonia que connecta amb la nostàlgia de les golfes. Veïns d’Escenaris Especials de Clàudia Cedó (Fantàstic Ramon) juguen a favor de la diferència i li treuen les complexitats dramàtiques, sense que calgui estrafer-los perquè siguin risibles. Són com són, juguen com juguen, i l’aplaudiment no és condescendent ni paternalista sinó càlid i reconciliador. Com Quim Llisorgas amb Ester Nadal i Marc Pinyol a Entre tu i jo no en fem un, connecten des del jo més lliure (sigui per denunciar, per jugar o per riure, és indiferent).