Quan les parets parlen

Les artistes i escenògrafes Núria Vila i Laura Clos (Closca) es llancen a l’aventura escènica com a creadores absolutes d’un espectacle. Un espectacle visual i sonor fet de trossos de realitat: les seves creadores han recollit tot un àlbum d’imatges d’allò que autors anònims -o no tant- han anat deixant escrit o dibuixat a les parets de la ciutat. També han anat recollint els sons d’aquesta ciutat. Amb aquest material n’han fet un espectacle. Compten amb l’ajuda de Marc Chornet (Yerma, Teatre Akadèmia, 2017; Projecte Ingenu) com a dramaturg, per fer parlar a escena les parets de Terrassa. Per una hora, la ciutat deixa de ser escenografia per esdevenir la protagonista del seu particular relat. Les parets diuen el que la gent calla que subtitula aquesta posada en escena, esdevé una manera d’acostar l’espectador a l’expressió més popular i espontània de l’art de carrer. El joc poètic-dramàtic és molt interessant: l’espectador seu davant un mur els maons del qual s’il·luminen mostrant pintades, graffitis, dibuixos de difícil classificació... La il·luminació d’aquests curiosos maons va construint un discurs -gens lineal i, a voltes, massa anecdòtic- però d’alta densitat poètica. Els maons van mostrant diferents cares per la manipulació de les seves creadores, mentre atenent també a la part sonora que llancen en directe. El mur va adquirint diferents aspectes i emetent missatges molt diferents: des de la militància política a l’expressió més lúdica, passant per l’inevitable declaració d’amor. Vestides de negre, com titellaires, les dues creadores depassen el mur i, amb els seus maons, construeixen, davant mateix dels espectadors, altres figures. Quan les parets parlen és una acció performàtica amb costures d’espectacle teatral de difícil classificació però que encaixa molt bé en allò que hom espera veure en una trobada com el TNT.

Para quien no lo sepa, Laura Clos (Closca) es una de las escenógrafas más rupturistas del panorama teatral barcelonés. Suyas son las escenografías de los espectáculos de Marc Chornet, con el que emprende este proyecto, pero su trayectoria es mucho más amplia.Esta vez sale de detrás del telón y hace hablar a la escenografía. Con una pared hecha con pequeñas y grandes cajas de luz y sin más efecto que iluminar unas y otras poco a poco, con algún efecto sonoro nos traslada a las paredes de una ciudad cualquiera. Graffitis y dibujos nos explican su historia en poco más de media hora.El punto de partida es interesante pero le hace falta una ajuste de dramaturgia, potenciar esta parte para que el discurso no se pierda encima de las cajas. Las pinceladas de dramaturgia deberían potenciar más su trazo y establecer un diálogo entre lo social y lo político, entre esas palabras explícitas de las paredes.(...)

El grafit és un element urbà impossible d'eliminar en les façanes de les ciutats i pobles. Des de la firma més egoista al lema més reivindicatiu o el quadre més evocador. Les dues artistes de la proposta han passejat molt per Terrassa per poder il·lustrar el seu espectacle, un mur que es plega i es desplega i que amaga sempre una última sorpresa, una picada d'ullet a la curiositat de l'espectador. Com en l'espectacle Somnis de sorra les formes prenen diferents sentits depenent de com s'agrupin. El joc és cnstant i parteix des de les ombres xineses a la projecció sobre els laterals o a anar transformant les làmines, com si  canviessin els telons. És una estructura que es desarticula en una pila de gàbies (els grafits són com els canaris preciosos i desperts que captiven tant l'artista com el ciutadà). el repte de la companyia és poder trobar grafits de cada ciutat on es vagi a fer la representació. Perquè estan convençudes que els temes (cadascú amb el seu matís) es repeteixen. Sempre a les parets. Fins a tenyir-les amb jocs de llums novament molt naïfs (Aquarel·la), distanciant-se de l'acció performàtica dels Insectotròpicss per exemple (The legend of burning man).És una instal·lació que, sense paraules i només amb alguna pista d'àudio, esdevé coreografia. Perqué els quadres es van canviant com si dialoguessin entre ells. El mur es va reconstruint, coim les ciutats. Com el temps, Com els pensaments que embruten les parets. L'obra no entra en el conflicte de provocar molèsties als que volen tenir el seu mur net. Supera el debat controvertit veïnal i prefereix penjar-se en la vessant més poètica, en la voluntat de transmetre una idea més que, símplement, deixar el rastre adolescent que s'ha passat per aquella cantonada, estampant-hi una firma.