Durant  la primavera del 1965  (ara farà doncs sis dècades) una Barbra Streisand que llavors tenia només vint-i-tres  anys però que ja en feia dos que havia guanyat el  primer Grammy gràcies al seu àlbum de debut (“The Barbra Streisand Album”) va decidir gravar un especial televisiu destinat a fer història. De debò. Jo recomano el  visionat d’aquesta joia musical i televisiva  fins i tot als “heathers” de la diva, que ni de lluny arriben a ser tants com els que formen el seu club mundial d’admiradors de vegades fins i tot fanàtics, però  que també abunden. I és que fins i tot un “heather” ha de reconèixer el talent desfermat que exhibeix la Streisand al llarg d’aquell especial del qual en van acabar sortint també dos aclamats enregistraments discogràfics. I al qual , ben significativament, li va posar el nom de “My Name is Barbra”.

Us podeu creure que , seixanta anys després , encara et trobes de tant en tant algun article o alguna noticia sobre ella – alguna vegada, fins i tot a mitjans ben seriosos-  en el  qual l’autor/a comet l’error d’anomenar-la Barbara? Però per a la major part de la humanitat , està molt clar que Barbra és Barbra. I que la lletra caiguda pel camí li va servir des de bon principi per marcar la diferència i per reafirmar que la singularitat del nom, indicava ja la singularitat de l’estrella . Una estrella que , ja per començar , no complia els codis estètics que acostumen a associar-se a les estrelles. En aquest sentit , la Streisand no deixa de ser tot un exemple d’apoderament: aquí teniu una noia  jueva de  Brooklyn , filla d’una família sense massa recursos econòmics que gairebé cau al llindar de la pobresa quan el pare mor poc després del primer aniversari de la nena, i el prominent nas de la qual molt probablement havia estat objecte d’un munt de burles infantils i no tan infantils . I aquesta mateixa nena acaba fent-se un lloc priviliegiat tant dins l’industria cinematogràfica com dins l’industria discogràfica, i prenent el control total de tot el que fa, sovint plantant-li cara als grans directius acostumats a rebre sempre mostres de vassallatge.

A una diva així, bé li pots perdonar qualsevol caprici un xic extravagant. Com ara, construir-se als soterranis d’una ala de la seva imponent mansió unes sumptuoses galeries comercials destinades a estar sempre buides, perquè l’única clienta que pot entrar-hi  i contemplar els objectes del tot seus que omplen les galeries , és ella mateixa. O com ara publicar un llibre titulat “La meva passió pel disseny” en el qual fa una ostentació de la seva espatarrant llar que moltes ments malèvoles qualificarien com una aclaparadora mostra del seu mal gust pel disseny.  .I aquí és on entra en joc la ficció imaginada fa poc més d’una dècada per Jonathan Tolins, l’autor d’un monòleg titulat originàriament “Buyer & Cellar”  ben divertit i ben sucós. I, en el fons, ben ple  també d’acurades  observacions sobre la fama , el seu preu i com la gestionen les persones que gaudeixen d’ella ( o que potser la pateixen), la fina línia que pot separar la reafirmació personal del narcisisme, i  el punt de falsa o verdadera complicitat ( o el miratge de complicitat)  que es pot crear entre un subaltern i aquella persona del tot triomfadora i admirada per les masses que , de cop, sembla haver-se convertit en la teva nova millor amiga. Però també , sobre aquella càrrega feixuga que et marca de per vida si et va caure damunt de ben joveneta. I de la qual en segueixes sent ben conscient , encara que als dinou anys  ja semblés que tenies el món (com a mínim el món de l’espectacle, sense descartar tampoc alguna que altra alta autoritat política) als teus peus.

Llavors, si ets per exemple un actor ben insegur sobre el seu futur laboral i sobre el seu present sentimental  , que es passa la vida anant de càsting en càsting sense que cap d’aquests càstings acabin en res concret, i que es guanya (malament) la vida al circuit escènic off off off offl ( i potser encara em deixo algun off ) de Los Angeles , és ben possible que entrar al  servei d’una diva capaç de deixar entreveure també les seves pròpies inseguretats , et porti a creure que la complicitat no en té res de miratge: malgrat les distàncies siderals que us separen, potser la diva és d’alguna manera  una ànima bessona teva.

El cas és que a Tolin , aquesta ficció li ha servit per convertir en quelcom ben real el seu desig de fer-se un lloc a l’escena de l’off (només un off, en aquest cas) Broadway i  l’Off West End Londinenc,  el dos llocs més representatius en els qual s’ha exhibit el seu espectacle en diverses ocasions. Però no els únics, com ho ve a demostrar ara la seva presentació al Maldà, de la mà d’un Dani Angles que ens demostra que no cal ser Sergio Blanco , a l’hora de posar-te a fer autoficció. Tot i que, això sí, com ja sap que el públic té certa tendència a donar per cert tot el que veu a l’escenari quan saben vendre-li la moto, insisteix molt a l’hora de recordar-nos que ell no és el personatge que és a punt d’interpretar, encara que porti el seu mateix nom i les seves respectives biografies tinguin algun que altre punt de contacte. En Dani porta tant de temps centrat en la gestió de teatres , en la  direcció escènica  i en la participació ben activa en populars concursos televisius, que s’estava oblidant una mica massa del gust que dona posar-se a exercir de nou com a actor.

I, després de celebrar fa ben poc  i amb forma de concert les  tres dècades que porta ficat en el món de l’espectacle i de recuperar alhora i a la mateixa gala  alguns dels personatges emblemàtics que havia interpretat, s’ha decidit a tornar a donar el salt, tot aprofitant la intimitat que ofereix el Maldà a l’hora de trencar quartes parets i convertir el públic en el teu confident. Així doncs, imagineu-vos que fa uns quants anys, quan era el jovenet que ens mostra a les fotos que inclou també la vetllada, va ser ell mateix qui, un bon dia, es va trobar a Los Angeles treballant a les ordres de la diva. I creant amb ella una relació que, sense arribar a ser tan letal, en té també quelcom d’aquella que es crea entre la Norma Desmond de “Sunset Boulevard” i el guionista ( i en aquell cas, també gigoló)  que ha contractat per tal de preparar el seu triomfal retorn a la pantalla.

I per cert, i per tal de des-fer malentesos : que la Streisand, tal i com ens diu l’obra, s’ha passat anys intentant protagonitzar i dirigir una nova adaptació cinematogràfica del magistral musical “Gypsy” (la mateixa obra mestra que Antonio Banderas ha estrenat fa poc al seu teatre malagueny) és del tot cert. Com ho és també encara que això no surti al monòleg que ,  abans que el projecte quedés definitivament cancel·lat, Lady Ga Ga va estar a punt de convertir-se en la filla cinematogràfica d’una Streisand que esperava així acomiadar-se del cinema amb un veritable tour de force. Aquest cop, la nena pobre i amb fama de lletja que en realitat no volia ser cantant sinó només actriu, però el destí de la qual va quedar marcat per una veu prodigiosa , no se n’ha sortit. I qui sap si això l’ha portat a tancar-se més d’un cop en solitari a la seva galeria comercial en companyia d’una d’aquestes nines que la connecten amb la seva infància, i a veure’s com una fracassada malgrat portar sis dècades transmeten la imatge de perfecta triomfadora. Però no us poseu massa seriosos. I , a poc que un agradi la Barbra ( o fins i tot si la detesteu) , no us perdeu aquest monòleg en el qual , mentre en Dani sembla gaudir d’allò més amb el seu recuperat ofici d’actor, aconsegueix fer-nos gaudir també d’allò més a tots plegats.