Daniel Anglès convida el públic com si fos el menjador de casa seva, al Maldà. O, potser millor, ens permet imaginar que ens hem colat al saló de Barbra Streisand, a Malibú. Ell explica una ficció que parteix d’un fet real: la cantant i actriu més reconeguda de la història (amb Grammys, Òscars i milions de discos venuts) s’ha construït un centre comercial al soterrani de casa seva. De fet, l’escenari que gestiona Pirates Teatre també té un centre comercial sota. Tot sembla una fantasia.

Anglès es reconeix mitòman i que té Streisand en un altar, com una icona de l’homosexualitat. Quan li va caure a les mans, el monòleg Quan la vaig conèixer va entendre que algun dia l’havia de representar. Ara ha complert l’objectiu sota una direcció transparent de Jumon Erra. Anglès, que dirigeix el projecte Onyric de Focus i l’escola Aules és també un director d’escena (ara, sortint de l’etiqueta de musicals amb títols com Rose) i un actor. Va fer Fun home fa relativament pocs anys. Ara, la peça que més recorda aquest joc que repassa la biografia de Streisand és Hewitt, un concert escenificat volgudament off.

Fer un biopic sobre algú que ha triomfat és, sovint, massa insuls perquè no hi ha ombres, tot és dolç com les crispetes de caramel. En tot cas, com a Streisand O Tina Turner, hi ha el relat de trencar un sostre de vidre, sortir del pou, un cop i un altre. En aquest Quan la vaig conèixer, a més, hi ha la raresa (real, contrastada amb un llibre que va editar ella mateixa) de la soledat de l’èxit. Quan ja no hi ha metes a superar, es produeix una buidor immensa. Jonathan Tolins imagina que, en aquell centre comercial d’ús particular, Streisand voldria que hi hagués un venedor. I que, en dies d’ensopiment baixaria per “comprar” el que ja és seu. Anglès és aquest jove, confiat a guanyar un càsting per iniciar carrera a Broadway i que li arriba l’opció de treballar en aquesta gàbia d’or. Molt millor que el suplici de fer de Mickey a la Disneyland de Los Angeles (d’on l’acomiadaran per un comentari inapropiat). Un univers que, a Barcelona, ja han abordat muntatges com Dopaland.

Anglès es diverteix transmutant-se en el paper de guionista i amant americà, amb l’assistenta principal antipàtica i en la mateixa Barbra Streisand. Un petit bombó que connecta directament des del minut 1. Tot espectador té un punt de voyeur de les peripècies dels altres. La fama de la cantant és, alhora, un castell inaccessible que obra una finestra a la riquesa i el tedi. Aquesta mena de fracàs en l’èxit potser és un consol cristià pels mortals que s’arrosseguen anònims per les Rambles com qui marca un objectiu més de la ruta turística singular a Europa. De fet, Streisand és com una deessa nova entre els déus desvagats de L’última f**king nit.