Teia Moner és una domadora d’emocions. Emocions de sorpresa (oooh!), de por (ai, ai, ai!), de misteri (segur…?) i d’alegria (visca!) que desperta entre els infants que, emocionats, veuen com unes misterioses i invisibles puces ensinistrades fan equilibris sobre corda fluixa, toquen instruments en miniatura (la meravellosa Orquestra Pusil·lànime!), o es fan de pregar dins del seu camerino, com la Puça Minelli.

Aquesta petita pista de circ en miniatura, amb tots els seus detalls, daurats i vermells, lletres lluminoses i carruatges, ens transporten als grans espectacles de circ d’abans, amb actualitzacions molt humorístiques i ben incorporades, com la puça que arriba en dron, o la puça que es fa un selfie amb el públic.

I ja que hi som, i l’artista ha adaptat el seu número als nous temps, amb aquestes ocurrents picades d’ullet a les modes actuals, fora bo que també tragués del seu guió la referència als elefants i els lleons, perquè els nens d’avui i de demà ja no els tindran en el seu imaginari, perquè no ens cal sotmetre a animals ni utilitzar-los, preferim l’enginy i la destresa de qui busca els límits de les capacitats humanes… o d’artròpode ectoparàsit… com al circ de puces de Teia Moner!