La Bella Otero treballa un teatre lent, del que es gaudeix del repòs de l’estudi. Com un artista afinant els traços d’uns esbossos amb model. Sí a A fuego, el vers servia per explicar un mite molt atrapat del narcisisme de l’actor (la necessitat de transcendir, encara que sigui cremant una ciutat), ara es fan filigranes sobre d’un marbre d’un rostre. Què és una representació d’un mateix. Què és una màscara d’ulls tancats en la que reposar la consciència. A Pablo Macho Otero se li posa molt bé la seva forma teatral (aquest flirteig amb el vers en castellà) quan hi té un mineral dur a treballar. Si el resultat d’El misàntrop era curt era perquè la pedra brillant i dringadissa de la comèdia se li esmicolava a les mans.

Prosopopeya és una figura retòrica per la qual se li atribueix qualitats humanes a figures inanimades o éssers irracionals. L’obra comença quan l’actor deslliura l’últim mil·límetre de marbre a la figura i recorda l’exercici teatral en què havia de trobar l’emoció adequada a la màscara que li servia la professora. L’actor i autor reclamava un mirall on poder comprovar quina era la reacció del moviment i la mestra li negava. Efectivament, expliquen com la coreògrafa Teresa de Kaersmaker va treure els miralls de la sala d’assaig. El que es va instal·lar per poder veure les marques de la coreògrafa sense que els ballarins perdessin el seu espai s’havia convertit en un reflex en què tothom només es mirava a si mateix.

Al segle XX, continuant amb els apunts de dansa, hi havia dues escoles de dansa. La de Marta Graham, deia que l’emoció havia de traspassar a la forma; l’altra, la de l’escola de Doris Humphrey, plantejava que era la dinàmica de la forma la que acabaria donant sentit al ball. Un segle després, els principis (amb molts més matisos) mantenen aquest duel d’antagònic. La Bella Otero juga en el fons, és determinant el què vol dir. Però no és tant emoció com raó. Ara també és cert que les filigranes literàries tenen un cert aire barroc, quasi a retaule xorigueresc, de finals del Segle d’Or. En aquest equilibri, la direcció compartida d’Emma Arquillué i Pablo Macho  ha disposat un espai en el que, per destensar el pes de la paraula hi apareix la música en directe (Santiago Aguilera) i el gest de la màscara (Arnau Comas). És una fórmula intel·ligent perquè, el públic respira canviant el centre d’atenció i perquè és molt més clar el mite d’Hefesto, Eco i Narciso atribuint una element físic a cada veu. Però la transmutació de mímica a les paraules de l’orador poden fer caure en una ridícula simplificació que li treu grandesa a la paraula. És un equilibri a l’abisme que, possiblement, variar`, funció a funció, com el funambulista que cada dia afronta l’exercici de creur el cabl amb situacions climatològiques diferents.

El quadre final, amb una consciència de cos present és molt simbòlica. Com qui ha fet una necròpsia fins al moll de l’os per provar de compartir la soledat, la buidor, de la vida amb els altres. És en la mirada del públic que l’actor rep l’escalf, que la màscara cobra vida. Amagada al magatzem seria com si ningú hagués esculpit el rostre de la pedra d’alabastre. Magnètic.

PD: Per cert, Comanegra amb Teatre Lliure han iniciat aquest 2025 la col·leció Llum de guàdia amb textos d’obres que es presenten al Teatre de Montjuïc. Prosopopeya és una de les obres publicades. Molt recomanable. Felicitats per la iniciativa!