Deia Jacques Lacan que el jo, aquest jo que tants cops posem per davant a l’hora de voler anar per la vida amb el cap ben alt i presumint  de tenir les coses molt clares per sentir-nos així una mica més segurs al bell mig de tanta inseguretat com la que arrosseguem, no és altra cosa que una construcció imaginaria. Quelcom que, d’altra banda, té molt a veure també amb allò que pensen els budistes sobre el  mateix tema.  Pitjor encara: cal afegir que segons el mític psicoanalista francès que tant va contribuir a canviar la teoria i la pràctica  de la psicoanàlisi, el jo del qual de vegades ens sentim tan orgullosos, no comença a desenvolupar-se fins que una criatura es mira al mirall i es reconeix en ell.

Tal i com diu la famosa i polèmica  teoria de l’estadi del mirall, fins llavors no tenim altra percepció de nosaltres mateixos que la que ens ofereix una imatge fragmentada del nostre cos a través de la pròpia mirada . Així doncs, aquest jo tan sobrevalorat, només pren consciència de si mateix quan es mira a un mirall que li retorna una imatge forçosament  invertida (ja veus tu quina paradoxa) ,  i quan es mira en els altres que l’envolten i es reconeix en ells. Així de volàtil resulta la forma com es forma la nostra identitat.

I les evidències sobre la fragilitat damunt la qual intentem donar-li consistència a la nostra identitat porten també de corcoll a Pablo Macho Otero, un autor , intèrpret i director que va camí de convertir-se en el nou rapsoda oficial de la llengua castellana. Tot i que, com ja demostrava en un fragment de “A fuego” tot picant-li l’ullet a Jordi Oriol i com reafirmava recentment amb la seva versió de “El misantrop” ,si cal posar-se a rimar en català, doncs també s’hi posa sense més problemes. Però a l’hora de triar, sembla ser que li escau més la llengua de l’imperi, potser també perquè , per moltes voltes que li doni a la mitologia grega , quan del vers es tracta , la seva feblesa es troba en els fantàstics poetes donats al barroquisme de la paraula del Segle D’Or espanyol.

No cal ni dir (salta a al vista) que tot això del mirall està completament connectat amb el mite de Narcís i les conseqüències tirant a nefastes i autodestructives del narcisisme en el qual podem caure de tant mirar-nos a nosaltres mateixos. I si vau veure el ja esmentat “A fuego” (en cas contrari, ben aviat el podreu recuperar a La Villarroel) , ja haureu alhora intuït per tot el que porto dit  que el nou espectacle de la companyia La Bella Otero es mou per camins similarment rimats a aquell altre que, tot girant també el  cap cap  a l’antiga Grècia, es preguntava quines decisions ,si cal incendiaries, som capaços de prendre, per tal de gaudir d’aquells quinze minuts de fama que ens prometia Andy Warhol, i satisfer si més no amb una bona foguera el nostre maltractat narcisisme.

A l’inici d’aquest nou muntatge amb un punt de seqüela que , en qualsevol cas, forma un clar díptic amb l’anterior, ens trobem el poeta (un poeta de mirada picaresca, quan vol que ens fixem en la gràcia amb la qual ha resolt la rima) ficat en una mena de taller d’escultura. I aquest taller ben aviat s’anirà omplint de màscares, de miralls i de mites. Si el jo és una impostura , la màscara que permet encobrir-la i adoptar tantes diferents opcions del jo com veiem necessari, es converteix en un element imprescindible. Més encara si tenim davant nostra un actor que pateix una crisi d’identitat ,que sap perfectament les facilitats que ofereix el seu ofici a l’hora d’amagar les pròpies incerteses tot saltant constantment de màscara en màscara i de personatge en personatge, i  que té tirada per aquella Grècia que tant va contribuir a definir la nostra identitat cultural.

Com passa sovint a les seqüeles derivades d’un èxit anterior, ara tant l’autor-actor com la seva còmplice habitual (Emma Arquillué) disposen de prou mitjans com per permetre’s el luxe d’incloure també a l’escenari un altre actor que, convenientment emmascarat, guarnirà de mímica els mites,  un music en directe, i un  més aparatós embolcall escenogràfic. Però com passa també de vegades amb les seqüeles, diria que aquestes ampliacions i la major ambició mitològica de la proposta, no acaba d’anar a favor d’ella. Les habilitats versificadores de Pablo Macho tornen a fer-se evidents, de la mateixa manera com de vegades també es fa evident la seva puntual tendència a caure de manera un xic complaent en la rima  fàcil; aquella que et veus venir de lluny de forma massa evident, encara que el somriure de l’intèrpret suavitzi l’efecte de l’evidència .Però la filigrana textual de l’autor continua sent notòria i proporcionant-li a les nostres orelles un bon grapat de divertides  satisfaccions… plenes alhora d’assenyades reflexions.

Però alhora, els encerts de la rima en particular i de la proposta en general es veuen una mica descompensats per les mateixes dimensions que pren l’espectacle. Mentre a l’anterior “A fuego”, les ruptures autoficcionals que convivien amb el relat creaven un efecte de connexió i complicitat total amb el públic, aquí l’autor adopta sovint una posició excessivament externa, tot deixant que el relat es faci un cert embolic amb tant canvi de màscara. I aquí, les interrupcions realitzades per l’autor, lluny de crear aquell ja esmentat efecte de complicitat, sonen més aviat a intents alliçonadors d’un creador que potser tampoc se sent del tot segur de l’eficàcia d’allò que s’està visualitzant a l’escenari. Tot plegat  serveix per arribar a una doble conclusió. D’una banda, serveix per preguntar-se si redimensionar l’engrescador model que a “A fuego” havia funcionat ben satisfactòriament, no implica anar una mica a la seva contra. I d’altra banda, serveix també per constatar que La Bella Otero i el seu poeta desemmascarat disposen de prou talent com per seguir oferint-nos propostes ben gratificadores, més enllà de les superables limitacions que mostren aquí.