Va ser, i amb raó, la perla del Grec 2010. I
continua sent una petita joia escènica que s’ha d’assaborir de prop per poder
captar tota l’essència d’aquesta peça cruel i entendridora que cap amant del
teatre de text no pot deixar escapar.

Primer
amor és un monòleg de Samuel Beckett estranyament
captivador que poua en el més pregon i obscur de l’ànima i de la ment humanes.
Fa uns anys, Sanchis Sinisterra en va fer una reeixida adaptació a la qual
Miquel Górriz, Àlex Oller i Pere Arquillué han volgut tornar, tot i fent-ho des
d’una nova perspectiva tan original com encertada, de manera que tot just
alçar-se el teló trobem el nostre protagonista nu, estirat damunt una llosa i
sota una llum blanca i asèptica que ens transporta a un univers indefinit que
ens situa, potser, a l’altra riba. Lentament sembla despertar, es lleva i es
vesteix a poc a poc. La seva veu enceta una història que barreja a parts igual
l’humor més negre amb la tendresa més corprenedora, i ens volca des de la
fredor més absoluta i patètica alhora la seva pertorbadora història.

Pere Arquillué, un dels nostres actors més
consolidats, ens regala una lliçó magistral; una interpretació en què veu i
gest es confabulen esplèndidament per guanyar-se la voluntat de l’espectador,
que l’escolta embadalit sense adonar-se de la dificultat i la saviesa necessàries
per fer-nos creure que gaudir del teatre és tan fàcil com sembla.