El treball de Vicky Luengo a Prima facie és militant i generós. La trama té l’encert que la protagonista es vegi atrapada en la seva contradicció. Una advocada penalista, que defensa acusats de violació de gènere es troba asseguda com a víctima que reclama justícia. Ella diu que no salva ni deixa perdre clients. Simplement, troba els forats en el relat que obre l’escletxa a què el jurat pugui considerar que l’agressor potser no era conscient d’estar abusant. Amb això, n’hi ha prou.

L’escenografia i, sobretot la il·luminació, aporten els canvis constants d’escena en una trama que es gira com un mitjó. De la primera part d’optimisme, empoderament i èxits com a llicenciada de dret que guanya els primers casos (amb agilitat obre i tanca armaris, amb un desplegament envejable de recursos que la denunciant d’un judici no pot pas intuir), al pou dels vulnerables. Fins ara, ser de classe obrera que competia pels bufets més exclusius, era un simple element d’identitat. Al judici, quan cada detall compta, no pertànyer a la casta, l’afebleix encara més.De fet, a A.K.A. la versió de la denunciant es té més en compte perquè el pressumpte agressor és un immigrant adoptat; la classe compta.

Si la primera part, es pot prendre com una oportunitat per mostrar el virtuosisme de la intèrpret; a la segona caldria un gir radical (l’espai i la llum continuen ajudant a situar l’acció, però ja no acompanyen la raó emocional) en què s’ha d’exposar l’ànima. El ritme trepidant baixa una velocitat, però hauria de reduir-se molt més per passar a un teatre més viscut, per sentir el batec per les venes de la protagonista.

L’advocada, Tess, que, a la primera part, burxava amb barrina els forats del relat per sembrar el dubte, ara, s’enfronta a la monstruositat del món sense màscares: Lluita perquè cap corc debiliti el que va patir. Però, amb el seu esperit d’advocada agressiva d’èxit, sap que està en una posició dèbil i inferior. Com a Jauría, el judici només la revictimitza a ulls del món mediàtic i judicial. Les lleis d’homes blinden el privilegi dels homes. Ser dona jove, ni que fos de classe superior a l’home que l’agredeix, segueix sent una baula feble (com denunciava Jatahy en la seva versió de Júlia, d’Strindberg).

La llei per la qual es volia guanyar la vida i per la que hi havia marge per millorar la societat, la deixa a l’estacada. El seu llegat final sap que serà inútil, però necessita escopir-lo per guarir l’última engruna de dignitat que conserva. El miratge de la Ventafocs s’esvaeix a les 12 de la nit. Cap príncep la buscarà amb la sabata de vidre perduda. Només la mare, potser alguna amiga se salvarà del naufragi.