Alguna cosa ha de canviar. Així és com la protagonista de Prima Facie conclou el seu al·legat feminista, centrat no només en els abusos sexuals sinó en el tractament que en fa la llei. Si l’advocada més preparada, especialista en aquest tipus de casos, és incapaç de demostrar la culpabilitat del seu agressor, com ho podrà fer qualsevol altra dona? És possible que el sistema judicial que funciona per a altres tipus de delictes no tingui la mateixa eficàcia en els casos d’abús?

L’obra de l’australiana Suzie Miller, dirigida en la versió madrilenya pel peruà Juan Carlos Fisher, ens submergeix en un trepidant monòleg fictici amb tocs de realitat. Seguim a la Tessa, una advocada d’origen obrer convençuda de l’objectivitat de la justícia. Una caçadora implacable, segura d’ocupar el lloc que li correspon en un tauler de joc equànime. Esperonada pel dolç engany del ‘treballa fort, segueix les normes i aconseguiràs progressar’, la Tessa entén que jutjar o prendre partit no forma part de les seves competències. Però tot canvia quan és ella la que es veu obligada a demanar ajuda a aquest sistema que tant ha defensat. Convertida en víctima, la seva tenacitat serà l’única que la sostindrà a l’hora de canviar radicalment la seva vida, amb el suport i la sororitat d’algunes de les dones amb què es troba.

Victoria Luengo ofereix una filigrana interpretativa que es mereix tots els premis per assumir amb nota un repte complicadíssim: defensar durant 100 minuts, sola a l’escenari, un personatge ple d’evolució i matisos. El to de cada frase i moviment està minuciosament pensat, anant més enllà del contingut de les paraules i nodrint al personatge amb tota mena d’emocions. Els únics elements que hi ha en escena són una taula i una cadira, que ella mateixa manipula per convertir-los en diversos espais en una mil·limetrada coreografia de moviments. La il·luminació, de tons freds, tenyeix un paisatge a priori blanc, d’una neutralitat només aparent, plena de missatge. L’espai sonor accentua la tensió o el colpiment, donant-li a cada part el toc de thriller o drama.

La peça, potser un pèl llarga en la presentació del personatge, manté les especificitats del sistema legal britànic, amb detalls que al públic local ens poden resultar aliens o desconeguts. Amb tot, l’essència de l’espectacle, que és ficció però no del tot, és completament vigent i oportuna. Segurament el més representatiu d’aquesta pulsió és el punyent monòleg final, un discurs agredolç i empoderador que Luengo interpreta dirigint-se directament al públic. Si no fos per les breus referències a la trama, pensaríem que l’actriu s’ha apoderat del personatge.

A Barcelona, Prima facie s’ha estrenat la mateixa temporada que Jauría, l’obra sobre el judici de La Manada que ha esgotat entrades i que ja ha anunciat que tornarà l’any que ve. Sembla que es comencen a visibilitzar les incongruències d’un sistema judicial que, com defensa la Tessa, ha estat creat exclusivament per homes al llarg de dècades. Sense donar res per fet, potser alguna cosa està començant a canviar. O com a mínim, sembla que (una part de) la cultura veu la necessitat de reivindicar el canvi.