Escriu Domenico Scarpa a Le piccole virtú que Natalia Ginzburg va cultivar, al llarg de la seva vida, una “fintotontaggine” calculada, una totxesa aparent que la protegia dels judicis del món. Feia veure que no en sabia, de coses importants —la política, allò que ateny els homes— i anava fent la seva a redós del cercle d’intel·lectuals que als anys 30 va florir a Torí entorn de l’editorial Einaudi. Mentrestant, construïa una obra que badava allò ínfim, la textura dels dies, el lèxic familiar i tots els petits vertígens i decepcions del quefer quotidià. Allò que com una mecànica contumaç prossegueix al llarg dels anys perquè, com conclouen una i altra vegada els personatges de Poble de mar, “els humans ens acostumem a tot”.

Ara la companyia La ventura munta aquesta peça de l’any 1968 farcida de personatges en una fuga perpètua cap a endavant, curulls de patiments perquè “tots trobem pretextos per patir (…) és l’única cosa del món que es troba de seguida”. L’autora italiana en va acumular, de dolors, al llarg de la vida: la tortura i mort del marit, Leon Ginzburg, a mans dels nazis, les penúries de la postguerra, la misèria material d’anar pel món passant fred i amb les sabates trencades que descriu a Le scarpe rotte. Els seus personatges, però, no necessiten haver patit catàstrofes per viure en el dolor: com aclareix Agnès a Maria (Maria Oliver) i Gigi (Georgina Hurtado), que arriben a un pis infecte i a preu d’or en un poble innominat de mar, “no és un mal moment, fa anys que estem així”.

Els qui estan “així” són Guillem, un antic amic de Maria, Isaac (Isaac Canals), ex de Roger, ara nòvio del Guillem i també cosí de l’Agnès (Agnès Casals). Cadascú amb el seu feix apilotat d’insatisfaccions cròniques i curtedats humanes: poca empenta, massa dispersió, manca de voluntat per fer-se gran o tendència excessiva a mirar-se el melic. Una es pregunta d’on treu Ginzburg aquests personatges, cisellats a base de cadències verbals, no necessàriament rodons, més relacionals que altra cosa i imbuïts, sobretot, d’una angoixa difusa i estranyament germana d’unes ganes desesperades de tirar endavant: buscant una casa més, com Maria, acostumant-se al que sigui, com Agnès i Gigi, o demanant descaradament, com fa l’Isaac, les cures dels altres.

L’adaptació de Guillem Sánchez Garcia funciona bé i acompanya aquest caràcter del text ginzburgià. Les parelles protagonistes es converteixen en dues lesbianes i dos gais, la qual cosa té la virtut de diversificar la tradicional agrupació heteronormativa i alhora de desvincular els comportaments dels membres de cada parella d’un gènere determinat. També es poleixen alguns detalls d’època —com les minyones— i es trasllada l’acció a un poble de la costa catalana, sense una insistència excessiva en aclucades d’ullet circumstancials. S’agraeix. La versió manté l’aire intemporal i poc cerimoniós de les obres de Ginzburg i també ho fa la posada en escena: el director presenta de cara al públic l’elenc, que té els mateixos noms que els personatges, i tot transcorre a plena llum del sol, en un ús insòlit de les finestres de l’Àtic 22, amb les cortines apujades i els vidres esbatanats. En algun moment, fins i tot, les gavines cridaneres del Paral·lel ens fan pensar en aquest poble de mar que se’ns evoca, sobretot, per la paraula.

En efecte, l’escenografia és mínima: algunes taules, roba de carrer, i menjar que sintetitza l’essència de les relacions de família, la de compartir temps, espais, paraules que no sabem on van però que ens porten endavant. Posada en escena povera on no tot és vocació, tanmateix: podem sospitar que és el mateix director qui posa les cançons des d’un portàtil a sobre una cadira perquè el Tantarantana, que és un dels teatres de Barcelona que menys percentatge de taquilla cobra, exigeix a les companyies que es paguin el tècnic si fan temporades de menys de quatre setmanes (l’obra es va estrenar el 21 de maig i es pot veure fins al 8 de juny, feu el càlcul vosaltres mateixos).

Acabo amb un aclariment: aquest no és el primer text dramàtic de Natalia Ginzburg que hem vist en els darrers temps, tot i que la sinopsi tregui pit que Poble de mar es representi per primer cop a Barcelona (i nosaltres convinguem a aplaudir la iniciativa). Maria Casellas va dirigir l’any passat, en el marc de les lectures dramatitzades de l’AADPC, l’obra segurament més coneguda de l’escriptora italiana, Em vaig casar amb tu per alegria. Una altra peça curulla de personatges perduts i alhora vitals com ningú, magnífica d’absurds i contingències poètiques. Que tampoc no podríem acabar de dir què tenen, de fascinant, com ens succeeix quan baixem de l’Àtic 22 després de veure Poble de mar, una peça de la qual no ens enlluerna l’argument, el despropòsit de les parelles ni les males decisions dels personatges, sinó un no sé què de profundament humà, alhora tendre, lleuger i una mica llastimós, que prescindeix de trucs i focs d’artifici i, mentre es disfressa d’una totxesa aparent, aconsegueix fer-nos moure el dial a una freqüència altra. Una peça que no diu res de particularment concret però sí que ens trastoca la sensibilitat. Perquè, com deia Marc Chagall, l’art és, sobretot, un estat d’ànima.