La realitat supera la ficció. És una de les màximes de molts dramaturgs i actors quan comproven que la seva obra de ficció es veu avançada pels titulars de les portades dels diaris. Roger Bernat desenvolupa un document més que una línia teatral, des de fa anys. Vol pujar a escena situacions reals que, vist sota la mirada de l’espectador, permet descobrir les mancances de la realitat. I són molt més reveladores que qualsevol ficció. Ho va fer, per exemple, en un llunyà 2004 amb  les raons per les que uns immigrants s’atreveixen a venir a viure a Barcelona (Amnèsia de fuga) situant l’acció en una mena de locutori en què els voluntaris s’explicaven en el seu propi idioma. Altres cops, ha provat artefacte lúdics com  Domini Públic (en versió adulta i juvenil) en què és l’espectador es retrata responent un qüestionari aparentment innocent. O provant de sacsejar les relacions de parella en un fallit We need to talk.

Aquesta és la intenció de Please, continue (Hamlet). Construeix a partir d’un fet real, la ficció del judici de Hamlet. No hi ha més text que els fets i les proves. En cada posada en escena, membres de la judicatura prenen les mateixes dades i aconsegueixen resultats antagònics, depenent de la legislació de cada país però, sobretot, a partir de la capacitat de defensar la tesi de fiscal o advocat defensor davant del tribunal (9 membres del públic triat aleatòriament).

És clar que el joc parteix d’algunes trampes escèniques. Com ara, que no comparegui Claudi entre els declarants (quan la seva declaració policial deixa ben clara la intenció de Hamlet). Que (en la sessió de divendres) sigui el psiquiatre Lluís Borràs el que millor intueixi l’argument de Shakespeare. Que l’advocat defensor Emili Zegrí adverteixi a la concurrència que el judici no és al Hamlet de Shakespeare (si ho fos la seva minuta seria molt més quantiosa que si acta d’ofici)… Bernat com al darrer Númax-Fagor-Plus (Grec, 2014) radiografia els errors que es repeteixen d’una humanitat que riu, inconscient, un fet ben trist.