L’aposta de ‘Viu al Teatre’ de programar dues sales del CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona), va aquestes setmanes pel segon mes. I sembla que no els va malament.

D’una banda, la sala més petita (però àmblia i còmode), la dels Babies, destinada en exclusiva a un públic que fins ara no tenia una oferta consolidada i regular al nostre país: els més petits, nens i nenes de 0 a 3 anys. Si bé es veritat que ja fa uns anys han començat a sortir espectacles i companyies per a aquest públic (recordo que a la desapareguda Fira de Rialles a Cerdanyola un espai hi estava dedicat, i també, cada cop més, al FETEN de Gijón i en alguna ocasió a la Mostra d’Igualada), els de Viu del Teatre han apostat per crear un espai on cada setmana es fan, dissabte a la tarda, 3 passis per bebés i els seus pares, en un espai còmode i adaptat a les seves necessitats (com ara poder-hi deixar els cotxets), i on alguns d’ells, si ho volen, poden posar-se davant de tot asseguts en una catifa. I un aforament molt limitat d’espectadors, perquè tots estiguin aprop de l’escenari, que és a peu plà.

Un espectacle per a aquestes edats té unes premises molt concretes: ha se ser suau, entenedor, sense massa crits, arribar pels sentits, i no ser gaire llarg… vaja, com quan li expliquem coses a un d’aquests infants, mirant de no cridar massa, perquè no s’espantin.

Piu Piu, de la companyia ‘Fes-t’ho com vulguis’ i amb producció de Tutatis, és un espectacle de 30 minuts, amb una producció força correcta, on una actriu -la pagesa-, un gall, una gallina i uns pollets -tots ells titelles- ens ensenyen casa seva i un trosset de la seva vida quotidiana: com els pollets surten de l’ou, i com cadascú és diferent. I tot amb un fons de músiques molt adients, les quals, de vegades, l’actriu canta, acompanyada dels joves pares i mares, doncs són temes tan coneguts com el ‘sol solet’.

Poques coses més a dir, poques sorpreses, tret d’un pollet que fa pipí de debò, que desperta les rialles de tots, o moments espontanis dels pollets, que fan riure als petitons, tot jugant a amagar-se i aparèixer.

I és que, com deia abans, fer coses per aquests públics té unes normes molt clares, amb poc marge per a estirabots. I aconseguir que els petitons estiquin atents durant mitja hora i sobretot que no plorin, ja és un èxit.

Llarga vida a aquesta iniciativa, que com es veu en la resposta del públic que omple totes les tres sessions, obeeix a la necessitat de pares molt joves i inquiets, que volen fer coses des de que els seus fills venen al món, i que corre boca-orella entre els espectadors potencials com la pòlvora.