Aquest espectacle premiat amb el Delfí Colomé, ha permés fer una recerca notable sobre el llenguatge casteller, els seus element,s les estructures, els sons en el moment de pujar la canalla i situar-lo en un linòleum, al carrer. Clàudia Gómez i Raquel Viñuales han reconstruït la litúrgia castellera, des que es posen la faixa fins que alcen els castells. I l’han acompanyada, amb instruments diferent a la gralla característica (un calaix, un acordió….) construint una coreografia que de partir de la base, ben travada, fixant moviments d’una ballarina pujant-se sobre de l’altra, fins a els instants de major moviment i frescor, en el joc final.

Com va fer Cesc Gelabert amb la sardana en l’espectacle d’inauguració del Grec 2011, La muntanya al teu voltant,Viñuales i Gómez troben un nou pla per expressar la verticalitat dels castells. En comptes d’alçar el pilar vertical, el fan horitzontal. Extrem que dóna molta amplitud de moviments, sense necessitat de dependre de la força i l’equilibri. Ara hi ha un coreografia molt més suggerent i que estalvia (en principi) lesions a les dues intèrprets. Els seus moviments, a més, remet a la rítmica del ball folclòric, però expressat també des del terra, un espai molt poc habitat en aquesta tradició. En aquest sentit, s’emparenten en la recerca de companyies com Kukai Dantza (destaquem dues peces seves Erritu i Oskara) o Factoria Mascaró (L’estrella que volia tenir cua, i Silenci… dansa).

El Premi Delfí Colomé s’insinua com un guardó que permet fer recerca. Despres d’Egurra i d’aquest Pilar de dos, s’ha premiat Laia Santanach amb Teia en la tercera edició (El banquet, Móbilus…). llarga vida a la recerca i al creuament de fronteres artístiques.