Picadero

Un treball de recerca i un espectacle són dues coses ben diferents. De vegades, la recerca és el primer pas per a un espectacle acabat. En moltes ocasions, la investigació es queda però en una peça interessant lluny de poder-se englobar encara com a espectacle. Em sembla que això és el que li passa a 'Picadero'. La mexicana Ingrid Esperanza continua amb les seves recerques que ja va començar fa 10 anys amb la companyia Imaga, però en aquest cas vol acabar estirant tant la peça que la proposta acaba desdibuixada i en molts moments es fa repetitiva.En el seu primer treball en solitari, Esperanza ens presenta un nou aparell amb forma de roda que s'eleva gràcies a un sistema de politges que a Tàrrega conduïen dos riggers, un dels quals estava visiblement lesionat en un braç. La roda giratòria serveix de base per als equilibris i també, a través d'un pal central, per als exercicis de suspensió capil·lar, la tècnica que Esperanza va començar a investigar després d'una visita al Circ Raluy. Esperanza és ja un referent en aquesta tècnica i gràcies a la seva recerca ha portat la suspensió capil·lar a una nova dimensió que l'aproxima a la dansa i la performance.La peça 'Picadero' utilitza llum estroboscòpica, efectes lumínics i sonors d'alta intensitat i instruments de corda rars. Tot això acompanya el moviment de la roda i els equilibris i desequilibris d'Ingrid sobre i sota un aparell que evoca el pas del temps. A l'espectador, però, crec que li falten pistes per interpretar la creació. Després de les primeres sensacions i l'impacte de veure l'aparell en moviment, es pot sentir perdut per trobar sentit a tot plegat.

L'aparell de Picadero té una potència escènica inqüestionable. Amb un joc de cordes proven de mantenir equilibrada aquesta mena de baldufa gegant que, per moments, recorda al moviment pendular inicial de Sapiens Zoo dels Animal religion. La plataforma és molt gran i donarà un joc circular, com altre treballs anteriors , de notable vistositat i qualitat tècnica, com ara el Circ Teatre Modern de Johnny Torres, o el Flou Papagayo dels Mumusic. La potència de les imatges, però, cau en un buit paorós. No és que sigui imprescindible un discurs, una trama o una història. N'hi hauria prou en saber concentrar bé la idea que es vol exposar i comprovar que el que es presenta (sigui més o menys efectiu) respongui bé a una mateixa pregunta.És el cas de Tour, per exemple, que amb un trapezi i un torn de fang es projecten moltes més emocions que en tot aquest desplegament immens, ambiciós i generòs per part de tota la companyia. Són d'aquelles peces en què, vist l'espectacle, es pensa que una dramatúrgia o una mínima mirada externa ajudarien a consensuar energies i aconseguir un cop a la retina i, sobretot, a la memòria i al cor de l'espectador. Manolo Alcántara també construeix aparells especials per a les seves propostes: tenen un pes cabdal en cada obra (Plecs, Rudo, Déjà vu, Maña) però responen a una mateixa sintonia i hi ha un to harmònic que connecta directament amb l'espectador. Lamentablement, no és el cas d'aquesta ambiciosa aventura de Picadero. Per una altra banda, no es pot menystenir l'entrega ni l'exercisi de suspensió capilar d'Íngrid Esperanza, una referent en aquesta disciplina a Catalunya.