L’aparell de Picadero té una potència escènica inqüestionable. Amb un joc de cordes proven de mantenir equilibrada aquesta mena de baldufa gegant que, per moments, recorda al moviment pendular inicial de Sapiens Zoo dels Animal religion. La plataforma és molt gran i donarà un joc circular, com altre treballs anteriors , de notable vistositat i qualitat tècnica, com ara el Circ Teatre Modern de Johnny Torres, o el Flou Papagayo dels Mumusic. La potència de les imatges, però, cau en un buit paorós. No és que sigui imprescindible un discurs, una trama o una història. N’hi hauria prou en saber concentrar bé la idea que es vol exposar i comprovar que el que es presenta (sigui més o menys efectiu) respongui bé a una mateixa pregunta.

És el cas de Tour, per exemple, que amb un trapezi i un torn de fang es projecten moltes més emocions que en tot aquest desplegament immens, ambiciós i generòs per part de tota la companyia. Són d’aquelles peces en què, vist l’espectacle, es pensa que una dramatúrgia o una mínima mirada externa ajudarien a consensuar energies i aconseguir un cop a la retina i, sobretot, a la memòria i al cor de l’espectador. Manolo Alcántara també construeix aparells especials per a les seves propostes: tenen un pes cabdal en cada obra (Plecs, Rudo, Déjà vu, Maña) però responen a una mateixa sintonia i hi ha un to harmònic que connecta directament amb l’espectador. Lamentablement, no és el cas d’aquesta ambiciosa aventura de Picadero. Per una altra banda, no es pot menystenir l’entrega ni l’exercisi de suspensió capilar d’Íngrid Esperanza, una referent en aquesta disciplina a Catalunya.