Perdón. Losinformalls

Un dels espectacles estrella d’aquesta Fira Tàrrega, de dansa, però de sala, i que justament no ens fa triar entre l’optimisme ni el pessimisme, sinó que ens proposa deixar d’intentar ser correctes i transcendents per una estona –de fet, un comentari que vaig sentir una vegada i que trobo força encertat és que la dansa contemporània acostuma a ser tenir un posat seriós. Tenia ganes de parlar de Losinformalls perquè fa temps que els veiem girar tant aquí com a fora amb el seu espectacle anterior Entrañas con patatas (i la versió de carrer Aperitivo). Però també perquè han esdevingut una companyia que dinamitza el sector de la dansa amb els Informal Stage i que aporta la seva visió artística i pedagògica del teatre i el moviment a les noves generacions de ballarins i ballarines en els seus tallers a escoles i festivals de formació d’arreu.Si a Entrañas con patatas, el madrileny Luís García i el català Pere Joseph (acompanyats en escena de la il·luminadora Valentina Azzati) ens van oferir la seva carta de presentació amb l’icònic “Hola, mi nombre es Luís.” “Y el mío Pere.”, a Tàrrega van acabar de redactar el seu manifest artístic i la seva particular declaració d’amor-odi a la dansa i la creació amb l’estrena de Perdón. Crec que val la pena no fer masses spoilers, perquè part de la gràcia de l’espectacle és veure com es resolen les escenes (arriscades) que es plantegen i quin desenllaç tenen. De fet, al Katharsis d’enguany ja es va poder veure una mostra que ja contenia els elements principals de l’espectacle: gomes de pollastre , cors d’espuma pel públic i disculpes per part dels artistes (“Perdón por improvisar”). Sí que puc dir que se’ns presenten amb un posat cool, amb ulleres de sol (il·luminadora inclosa) en la foscor de la discoteca, mantenint tota un primera part de ball, d’aquell que anima el públic i fa ganes de ballar també; però amb la màgia que només les arts vives poden fer, tot es trasbalsa i de sobte aquest posat cool es desfigura i es transforma en quelcom grotesc i acaba en una mostra de vulnerabilitat. Desprès d’això, comença el caos.Perdón és una peça que explora (i travessa) els límits de la creació artística, de la relació amb el públic, de l’exposició de les inseguretats de l’artista, els límits del caos i de la llibertat de l’intèrpret en escena. Continuant amb els seus símils culinaris, aquest cop Losinformalls posen directament el cor a la graella escènica per dir-nos “això és el que som: dos performers que ens agrada ballar, passar-nos-ho bé i fer-vos riure”, sense victimismes ni moralismes, sense prejudicis del que està bé o malament, del que és bell o lleig, del que és interessant o avorrit. Això sí, demostrant que es pot ballar amb humor i faltes d’ortografia, però amb estil, i que saber fer el tonto en escena no és cap tonteria.

Són unes bèsties escèniques que juguen a una provocació més lúdica que feridora. Si es demana perdó al final de l'espectacle es pot faltar al respecte fins a l'infinit: es pot sentenciar que "el millor públic és el borratxo"; es pot reconèixer que l'obra està com a mitges, perquè hi ha idees que han quedat fora, però que els agrada ensenyar-les igualment... No hi ha límit si després es demana perdó.En realitat discupar-se és una darrera rebequeria intelligent, com per fer net i sortir indemnes de totes les provocacions infantils. Los informalls responen a l'univers esbojarrat de Nao Albet i Marcel Borràs. Si aquesta parella (que acaba de trencar peres artísticament, si més no aquesta és la peripècia a De Nao Albet i Marcel Borràs) van estrenar-se quan eren alumnes d'institut, al Radicals Lliure del 2007 amb Teenager experience: Straithen con Freigthen. En aquest muntatge exposaven les barbaritats de jocs amb els amics els dissabtes a la tarda, ensopits de tot. Han estat prop de 20 anys (ningú es creu que no continuin) fent els espectacles de teatre pels amics que els avorreix l'escena. Doncs ara, aquests amics, ja entrats cap a la quarantena tenen un nou grup a qui seguir-li la pista. Aquests amics i tots aquells que estiguin disposats a posar-se en risc, a acceptar les accions cafres com a metàfora de la buidor contemporània tenen un duet nou a atendre a la cartellera més híbrida. Los informalls tenen una força i potència que, tot i que sembli fet amb desgana, està ajustat al límit per atrapar l'espectador.Los informalls es van plantar al vestíbul del Teatre Lliure en la darrera edició de Katharsis: Van entrar en temps de descompte amb Algo habrá que hacer. I van anar desplegant els seus llança-cors, els extintors, les gomes de pollastre i altres accions estúpidament extremes. Ara, li han donat forma d'espectacle amb una arrencada molt potent d'un ball de club, d'uns 20 minuts, movent-se com qui està en una discoteca coreografiant i escampant suor per la pista, només pel paler de ballar. Esgotament que desemboca en la disbauxa imprevisible. Bona part del públic reia incrèdul a què succeïa a escena, com si fos un despropòsit de grand guignol (La monja enterrada en vida) però sense un guió o una narració a desenvolupar.A veure qui els atura!