Són unes bèsties escèniques que juguen a una provocació més lúdica que feridora. Si es demana perdó al final de l’espectacle es pot faltar al respecte fins a l’infinit: es pot sentenciar que “el millor públic és el borratxo”; es pot reconèixer que l’obra està com a mitges, perquè hi ha idees que han quedat fora, però que els agrada ensenyar-les igualment… No hi ha límit si després es demana perdó.En realitat discupar-se és una darrera rebequeria intelligent, com per fer net i sortir indemnes de totes les provocacions infantils.

Los informalls responen a l’univers esbojarrat de Nao Albet i Marcel Borràs. Si aquesta parella (que acaba de trencar peres artísticament, si més no aquesta és la peripècia a De Nao Albet i Marcel Borràs) van estrenar-se quan eren alumnes d’institut, al Radicals Lliure del 2007 amb Teenager experience: Straithen con Freigthen. En aquest muntatge exposaven les barbaritats de jocs amb els amics els dissabtes a la tarda, ensopits de tot. Han estat prop de 20 anys (ningú es creu que no continuin) fent els espectacles de teatre pels amics que els avorreix l’escena. Doncs ara, aquests amics, ja entrats cap a la quarantena tenen un nou grup a qui seguir-li la pista. Aquests amics i tots aquells que estiguin disposats a posar-se en risc, a acceptar les accions cafres com a metàfora de la buidor contemporània tenen un duet nou a atendre a la cartellera més híbrida. Los informalls tenen una força i potència que, tot i que sembli fet amb desgana, està ajustat al límit per atrapar l’espectador.

Los informalls es van plantar al vestíbul del Teatre Lliure en la darrera edició de Katharsis: Van entrar en temps de descompte amb Algo habrá que hacer. I van anar desplegant els seus llança-cors, els extintors, les gomes de pollastre i altres accions estúpidament extremes. Ara, li han donat forma d’espectacle amb una arrencada molt potent d’un ball de club, d’uns 20 minuts, movent-se com qui està en una discoteca coreografiant i escampant suor per la pista, només pel paler de ballar. Esgotament que desemboca en la disbauxa imprevisible. Bona part del públic reia incrèdul a què succeïa a escena, com si fos un despropòsit de grand guignol (La monja enterrada en vida) però sense un guió o una narració a desenvolupar.

A veure qui els atura!