El conte mític Pedro Páramo, de Juan Rulfo, juga amb el present i el passat, la ficció i l veritat, les ombres i l sol. Ho fa en un espai concret i alhora abstracte. Amb uns sublims intèrprets (Vicky Peña i Pablo Derqui) que poden mostrar una àmplia pàtina de colors, des de la innocència al cinisme, des de la paròdia a la tragèdia. Es convoca a escena el món dels morts, tant present en la cultura mexicana. També se’l mostra des del dolor de la pèrdua a la set de venjança o, fins i tot, al patetisme de morts que conversen amb els veïns dels nínxols, i que no pretenen molestar gaire al món dels vius. Mario Gas ha pogut jugar amb aquest univers vaporós del surrealisme que ho evoca amb unes projeccions audiovisuals als murs de la paret, una mena de mur de Berlín que separa els vius dels morts, la hisenda dels Páramo del populatxo. Hi ha la mirada del cacic i, contrariament, també la dels revolucionaris que es deixen enredar per les arts del discurs per un amo, a qui se’l volia passar per les armes.

Certament, és preciós veure com els dos actors poden desdoblar-se amb els personatges d’una novel·la d’ombres, que la dramatúrgia del propi Gas juga a creuar-la per convertir la posada en escena amb un intrigant laberint inabastable. Potser el problema és que concretar els diferents personatges, traçar les línies bàsiques perquè els que no coneixen aquesta peça de Juan Rulfo, li resta tota la màgia. Queda el relat però es destensen les incerteses, els fils oberts que podrien donar altres raons als comportaments dels cossos i de les ànimes que s’hi convoquen. Possiblement, per això, tot i celebrar la interpretació i la posada en escena quasi hipnótica, l’espectador no es commou; només contempla una representació, no ho viu com una experiència inquietant. Quan l novel·la màgica es posa dins d’un flascó i s’analitza científicament, deixa de tenir el desassossegament romàntic (com també passa, per exemple, en posades en escena d’Edgar Allan Poe com L’esfondrament de la casa Usher).

Amb una estètica d’imperi caduc, en crisi, escrostonant-se (com aquell de Las personas del verbo sobre Jaime Gil de Biedma o Mort de dama de Llorenç Vilallonga). La humanitat és cíclica i es retrata de forma similar l sorpresa dels aristòcrates quan perden les propietats i l’aire de superioritat. Més tard, són els propis intel·lectuals els que es veuen en l’abisme a través d’uns personatges que ja no se’ls celebra l’aura, les excentricitats d’artista… En aquest segle XXI, carregat d’incerteses, també han fet llenya altres pals de pallers històrics com la religió, la política, el comunisme, el capitalisme, la democràcia… Encara que hi hagi estaments que encara dominin en l’ordre mundial se saben vulnerables i incapaços de surfejar les constants onades de reivindicacions. Tot és vertiginosament temporal.