Al monòleg inicial de Parné, la Glòria Ribera diu que el teatre és com una màquina escurabutxaques i que el públic és la moneda que l’activa. De monedes i bitllets no sé si en té gaires, però de públic entregat, a Tàrrega no li’n va faltar. I la veritat és que es desviu per tenir-lo: sola sobre l’escenari, durant més d’una hora la veiem cantar, ballar, tocar instruments, parlar, improvisar amb el públic, fer de dj, canviar-se de roba… La vedet orquestra, vaja.

En la seva segona creació, continua la labor de recuperar aquell teatre de revista tan popular a principis del segle passat. Però el que fa no és pas una reconstrucció històrica, sinó que en capta l’esperit per adaptar-lo als nostres dies. La Ribera, descarada i picardiosa, agafa les músiques originals i en fa remescles amb els estils més sonats, des d’una sardana en versió pont aeri fins a La font del gat a ritme de trap. Entre tema i tema, monòlegs sense pèls a la llengua amb una bona dosi de crítica contra el capitalisme, la monarquia i totes les elits. I una reivindicació constant cap a les dones, particularment les vedets a les quals admira: pioneres, trencadores i revolucionàries, amb més visió política que els que s’hi dediquen.

Al seu voltant, la il·luminació, el fum i la música l’acompanyen al ritme de les cançons. L’humor arriba fins i tot al vestuari ideat per Patrícia Albizu, que incorpora a l’extravagància glamurosa representacions de símbols de la catalanitat com la moreneta i el caganer. Però en realitat, l’artista quasi podria fer l’espectacle sense res d’això, ja que la seva gran virtut és la capacitat de posar-se ella sola al públic a la butxaca, animar-lo, divertir-lo i entusiasmar-lo. I per si de cas no fos prou, s’assegura el tret fent-nos posar drets per al número final. Quan acaba, l’esclat és immediat i Ribera en surt ben ‘pagà’, com a mínim pel que fa a l’aplaudímetre.