La sala de l’Antic Teatre es converteix en un Molino de butxaca per acollir Parné, el segon espectacle de creació de l’actriu i cupletista postdramàtica Glòria Ribera. 

Aquesta temporada l’Antic Teatre va molt fort. De moment hi han passat, entre altres espectacles, Aquelles que no han de morir de Las Huecas, sobre polítiques de la mort, i Kultur d’El Conde de Torrefiel, que ens situa en la violenta ‒o no‒ tessitura d’assistir, ben asseguts a les butaques, a una transacció sexual sense el filtre higiènic o distanciador de la pantalla, mentre se’ns vessa a cau d’orella una narració dissociada de l’acció, magistral aproximació als modes relacionals de la nostra era. Un Conde ben diferent, Jaime Conde-Salazar, va presentar ‒dins la quarta edició del cicle Hacer Historia(s)‒ el seu particular Altar, dispositiu atàvic alhora que projecció de futur a través del desig, amb una performance introductòria i invocatòria que s’obria a les ofrenes dels intermitents “espectadors”. I aquesta setmana, del 23 al 28 de novembre, l’Antic acull el Festival Influx. Però anem al Parné, que és el que interessa.

La gràcia i el savoir faire escènic de la guissonenca Glòria Ribera s’imposen des del principi, amb referències a la gran quantitat de públic assistent a la funció ‒“Això què és, Urquinaona? El 15-M?”‒ i dos acudits sobre l’obsessió ben humana ‒i encara més catalana‒ pels diners. I és que el fil conductor del xou són “els quartos”, des de la primerenca i confessa monomania de l’autoficcionada vedet per la roba de marca fins a la por que li generen la cobdícia i la insaciabilitat ‒”Què en faig de tot el que desitjo? Què en faig de la terra erma? Què en faig d’aquesta ansietat?”‒, tot ben amanit i remesclat amb temes com La Falsa Monea i La Bien Pagá.

Patricia Albizu, responsable del vestuari, ha dissenyat per a l’ocasió unes gal·les toreres i principesques, però tunejades a la catalana, amb motius entre folklòrics i kitsch. Enfundada en uns pantalons daurats de randes porpres, amb la Moreneta al bell mig de la cuirassa postmoderna, Glòria Ribera recorre a l’electrònica per versionar, estrafer i redimensionar, amb suggestives i transportadores sonoritats, materials de principis del segle passat, en una lúdica i brillantment executada relectura del cuplet i la sarsuela. Així, a una “sardana Pont Aeri” li afegeix motius d’un cuplet de Manuel Sugrañes ‒amb lletra d’una versió posterior‒ i de la sarsuela Gigantes y cabezudos, amb una jota protofeminista que farà aixecar la platea al final de la funció.

Ribera compagina la interpretació musical ‒canta i toca diversos instruments, entre els quals hi ha el flabiol i les castanyoles‒ amb els discursos picardiosos, políticament incorrectes, i la comunicació directa amb el públic. Amb una vis còmica envejable, reivindica la tradició de les grans vedets de revista ‒“les influencers del passat”‒ i es dedica a llençar dards als més poderosos, tot i que ostenta una sarcàstica solidaritat amb el destí del rei emèrit i de les infantes ‒potser perquè les dives i les folklòriques sempre han freqüentat la reialesa‒. En aquest sentit, adapta la lletra de La tarántula é un bicho mu malo, de la sarsuela La Tempranica, per inserir-hi befes al “virus de la corona” i, a partir d’aquí, enllaçar amb el maleït bitxo del coronavirus i atacar el discurs de la por i la retallada de llibertats. Com a cupletista dels nostres dies, proclama la seva intenció d’ocupar-se de la política del país i fa volar coloms en prometre’ns tota mena de fantasies per tal d’amenitzar-nos la vetllada i, en general, l’existència.

La creadora exhibeix un bon domini dels tempos i sap crear expectació. Així, d’una transició amb potents focus a contrallum ‒el disseny d’il·luminació va a càrrec d’Anna Boix‒ i un fum encegador, emergeix, ben suggestiva i amb serrells daurats, la silueta de l’actriu, per oferir-nos un dels números més impressionants de la nit. Després manipula ‒gairebé fins a la psicofonia‒ el tall de veu d’un vers cantat de Baixant de la Font del Gat, que amalgamarà amb la interpretació en directe del cuplet associat i d’un mític tema de sarsuela. Entre bitllets expedits a cop d’assecador i esbojarrades proclames republicanes, Glòria Ribera reivindica i reinterpreta alguns motius d’una riquíssima tradició, sintetitzant-ne ‒i mai més ben dit‒ l’essència, a còpia de sàmpler i remescla.

Article publicat a Núvol el 24 de novembre de 2021