Alguns espectadors catalans van conèixer a Paco Alonso a
través del musical Flor de Nit i l’encarnació que l’artista feia del personatge
Paquito, aquell ballarí del Paral·lel que enarborava la bandera blanca amb
topos vermells en plena dictadura del general Primo de Rivera. En Paco
encarnava a Paquito en un rol que tenia coincidències amb la vida real de
l’actor més enllà del nom. Talment com si Vázquez Montalbán s’hagués inspirat
en ell per crear-lo.

L’equip de l’Almeria Teatre, encapçalat per Victor Álvaro,
van veure durant les funcions del revival de Flor de Nit tot el potencial
escènic que oferia la vida d’aquell ballarí transformista nascut a Barcelona,
d’arrels andaluses i que s’havia passat mitja vida als Estats Units. El
resultat que signen Gerard Alonso, Fran Arráez i Frank Capdet és un cabaret
homenatge on l’actor Joan Vázquez encarna en Paco i, enmig del càsting de Flor
de Nit, ens fa cinc cèntims del que ha estat la seva vida.

L’opció del cabaret és segurament una de les més encertades
per mostrar de manera àgil i en la mesura justa la magnitud d’un personatge
que, ho admeto, acaba fascinant. Després d’unes quantes temporades i bolos
interpretant a Paquito al Flor de Nit de l’Almeria Teatre, Joan Vázquez ara fa
una quadratura del cercle i interpreta l’actor que el va interpretar en la
producció original de Dagoll Dagom. Vázquez sap portar el pols de l’espectacle
sense pràcticament desaparèixer de l’escenari, i col·loca la comèdia on toca
sense perdre la vessant poètica quan és necessari.  

La variada i diversa banda sonora, número rere número, ajuda
a fer avançar l’enumeració curricular que no fa més que anar in crecendo: des
del taller de cotxes del seu oncle fins al Radio City Music Hall de Nova York
passant per un escenari de Las Vegas al costat d’Eddie Fisher o una producció
de West Side Story a Dinamarca supervisada per Jerome Robbins fins arribar, és
clar, al Flor de Nit de Dagoll Dagom a la Barcelona olímpica.

No espereu trobar una imitació o un joc de fidel
suplantació, aquí del que es tracta és de gaudir amb una ficció que té molt
d’autèntic. Ho té tot. Fins i tot el vestuari que apareix a escena i que va
cosir Alonso en els darrers anys de la seva carrera. Des de l’obertura de
l’espectacle –un excel·lent retrat frenètic del Paral·lel dels seixanta- fins
al número final, la major part de la banda sonora és de creació pròpia de
manera que som davant d’uns dels musicals de creació de la temporada.