Joan Vázquez és un entusiasta dels musicals. Va protagonitzar el Flor de nit amb el que Gataro va voler retre homenatge a la versió original de Dagoll Dagom. També és un amant dels grans temes de musical del Broadway de sempre. La producció del Teatre Almeria aconsegueix lligat aquests dos móns amb una naturalitat, frescor i empatia que desarmen l’espectador. L’obra acaba sent un distret viatge per la vida d’aquest jove artista apassionat. Però pateix la soledat, tem per la seva mare i plora la mort del seu germà. La trama és, certament, de melodrama ensucrat, però la forma en què arriba, ben fresc, un punt desvergonyit i veritat, atrapa l’espectador. I la interpretació musical, ben nua (amb un piano) fa que la connexió sigui directa. I al final, la prova que aquell viatge fantasiós amb primers noms del Broadway en blanc i negre és veritat. 

El director Víctor Álvaro amb el propi actor han dissenyat un personatge extraordinàriament empàtic, graciós, que connecta pels porus, des de la seva primera entrada. Té un cert toc caspós però, com Oriol Genís a Qué fué de Andrés Villarrosa li aporten una tendresa molt fina al costat de la cançó psicalíptica i el gest més barroer estirat a la chaise longue. Paquito s’explica pels descosits. Li agrada riure’s de les seves gràcies, repetir els seus tics, expressar-se amb un andalús que s’atreveix amb el català, el castellà i l’anglès. Vázquez és un enamorat de cançons com les de West side Story, que degudament tensades per a encabir-les en el currículum del personatges, prenen una vida molt singular. Aquest Paquito remet a les desventures d’antiheroi d’en Villarrosa, o d’Esperança Dinamita. Recorda el somni impossibles del duet espanyol de jazz que, fugint de la dictadura, es planten a Nova York (There was a fiesta) de fa un any. Els del Teatre Almeria segueixen estirant el fil de Flor de nit. Si fa tres temporades es van atrevir a fer una versió unplugged de la peça més ambiciosa de Dagoll Dagom, ara es remunten al càsting (amb la complicitat del triumvirat Bozzo, Periel i Cisquella). I és que, la segona joventut de Paco Alonso als teatres de Barcelona, si hem de creure la dramatúrgia molt ben trenada, va venir gràcies a l’empenta de Manuel Vázquez Montalbán, que l’exalçava per integrar-lo al repartiment. Un bombó, amb el seu toc amargant imprescindible.