Papillon

És necessari que Àngel Duran situi la seva tècnica de moviment en un discurs. El seu domini del cos, músculs i articulacions és increïble. És capaç de manera tres moviments en direccions i velocitats diferents i que el cos no col·lapsi. Ara, el repte és que aquesta habilitat reforci un relat. Perquè, d’altra manera, quedaria com un artista de circ especialista en la seva disciplina però que no pot allargar mes de mitja hora perquè ensopeix l’audiència (i que no pot aspirar a un públic ampli, si no només al que pot compendre la dificultat del seu exercici). Duran va fer una adaptació meritòria en una peça convertint-se en els personatges foscos d’una fàbrica textil (Unravel)Ara, ha volgut anar un pas més enllà entrar en una mena de presó d'or futurista i s’hi ha quedat, desgraciadament, ben atrapat. Perquè tot és massa obscur o gratuït (perquè la màquina recita La vida es sueño de Calderón de la Barca? En quin altre element es pot identificar per integrar-lo com una cita coherent? A aquest cos, que manté intacta la seva capacitat de moviment li falta l’ànima. Ell queda empresonat en una mena de nau governada per un ordinador. Una pugna de fluorescències que pot recordar 2001, Odissea a l’espai. Duran, amb uns moviments estilitzats de robot (mentre es desplaça desarticulant les cames, els braços despleguen els canells i el coll pivota sense perdre la verticalitat), hi ha afegit tecnologia, que li dona més espectacularitat però atenua la preciositat del moviment. I ensordeix la capacoyat de comunicar-se cap al públic.

La nova proposta d’Àngel Duran veu d’una estètica retrofuturista que serà molt apreciada pels amants de pel•lícules com “Odissea en l’espai” i “Blade Runner”. De fet podria ser perfectament el replicant Roy Batty, que en un gir de guió inesperat i després del famós monòleg “Llàgrimes en la pluja”, hagués escapat al seu trist final. A “Papillon” encara amb una major consciència humana, perquè ben bé podria ser qui recita amb veu en off aquella famosa poesia de Calderón de la Barca: “… los sueños, sueños son.”Àngel Duran és un ballarí d’una consistència i recursos corporals del tot inqüestionables. Amb l’opció robòtica amb la qual significa aquell personatge, meitat memòria, meitat futur, es té la impressió que no es veu ni de lluny tota la capacitat gestual de què és capaç. La seva dissociació de moviments del cap i les extremitats, especialment en la primera part de la peça, és sofisticada i sempre es justifica des del punt de vista del fil argumental. Com també resulta sorprenent en els escassos moments en què executa una dansa més física, molta d’ella arran de terra i amb una mal•leabilitat i flexibilitat inaudita, especialment si es té en compte que és un intèrpret d’una destacada corpulència muscular.El replicant de “Papillon”, fet i fet, és tot tristesa i tendresa. Potser perquè se sap només un petit píxel en les projeccions i les columnes de leds amb les quals l’obra crea aquell clima singular: treball tècnic de projeccions i llums (Xavi Moreno i Albert Coma) polit i perfectament ajustat al context de la peça. El nostre coreògraf i ballarí, al seu torn, es troba sempre al mig d’aquell desplegament, com una mica absent, reflexiu i concentrat. Com si de fet tot plegat no anés amb ell. Amb la certesa d’un final que, en tots els casos, és inapel•lable. Acompanyat de la música d’Alfred Tapscott: pràcticament una banda sonora. Tot plegat es tracta, efectivament, d’una ficció. Exactament aquella en la qual la tecnologia digital insisteix a situar-nos.JORDI SORA i DOMENJÓ