És necessari que Àngel Duran situi la seva tècnica de moviment en un discurs. El seu domini del cos, músculs i articulacions és increïble. És capaç de manera tres moviments en direccions i velocitats diferents i que el cos no col·lapsi. Ara, el repte és que aquesta habilitat reforci un relat. Perquè, d’altra manera, quedaria com un artista de circ especialista en la seva disciplina però que no pot allargar mes de mitja hora perquè ensopeix l’audiència (i que no pot aspirar a un públic ampli, si no només al que pot compendre la dificultat del seu exercici). Duran va fer una adaptació meritòria en una peça convertint-se en els personatges foscos d’una fàbrica textil (Unravel)

Ara, ha volgut anar un pas més enllà entrar en una mena de presó d’or futurista i s’hi ha quedat, desgraciadament, ben atrapat. Perquè tot és massa obscur o gratuït (perquè la màquina recita La vida es sueño de Calderón de la Barca? En quin altre element es pot identificar per integrar-lo com una cita coherent? A aquest cos, que manté intacta la seva capacitat de moviment li falta l’ànima. Ell queda empresonat en una mena de nau governada per un ordinador. Una pugna de fluorescències que pot recordar 2001, Odissea a l’espai. Duran, amb uns moviments estilitzats de robot (mentre es desplaça desarticulant les cames, els braços despleguen els canells i el coll pivota sense perdre la verticalitat), hi ha afegit tecnologia, que li dona més espectacularitat però atenua la preciositat del moviment. I ensordeix la capacoyat de comunicar-se cap al públic.