La posada en escena de Panorama des del pont roda ben bé com una bola de neu. Tot es va fent més monstruós. Les mirades, cada cop més profundes; el destí, impossible d’evitar com molt bé diu l’advocat. La posada en escena és molt neta: una caixa negra que basteix amb els mínims elements per canviar les localitzacions i per donar un aire continu de moviment en les escenes de dins de casa, que serien més estàtiques. Són uns foscos que no ajuden gaire perquè genreren aquests forats necgres en una acció que s’imagina trepidant. I, aquests canvis, (alguns prou etranys com la transformació del menjador amb cadires de totes mide si colors, probablement arrambades en els contenidors de Brooklyn)  refreda la intensitat. 

Eduard Fernández és, també, un Eddie Carbone amb una certa intermitència. Està ben trobat que compti amb un registre més primari, de no saber-se explicar sense el continu moviment de mans i gestos (“no és clar, aquell noi”, diu contínuament de Rodolfo amb una ganyota característica). Hi ha instants que la interpretació podria ser la d’un sogre sincer amb la recança de deixar Cathy. Però, en d’altres, recita desprovist de bagatge interior, massa distant per a una noia, de la que està bojament enamorat. Al seu costat, brillen per la seva solvèmcia Jordi Martínez (l’advocat Alfieri) i la Mercè Pons (la seva dona. Beatrice). Punt a part mereix la interpretació dels joves: Pep Ambròs (Marco) és un notable secundari, sempre al seu lloc i íntegre, de pedra picada. Marina Salas i Marcel Borràs beuen d’una joventut contínuament ingènua. Són, potser més infantils del que exigeix el guió, si més no en les darreres escenes. Falta veure, per exemple, que Cathy se sent perseguida pel seu tiet Eddie i que Rodolfo, passa de venerar-lo a controlar-lo.

A diferència del Panorama des del pont estrenat al TNC, el 2004 s’evita l’argot italià i la canntarella. Es parla el català amb naturalitat, com si fos la llengua amb la que s’entenen aquests italians emigrats (en dècades diferents) a Nova York. En aquest sentit, la fonètica que gasta Cathy  (amb un italià après en un carrer que també hi deu circular l’anglès, que el contamina), té un to diferent, que es justifica perquè ella és nascuda a l’Amèrica somniada.

Georges Lavaudant decideix un final que força el drama d’Eddie. L’estibador del port, fidel, que ha acollit uns cosins durant mesos però que no ha pogut resistir l’enamorament de Cathy amb un d’ells fins a perpetrar una de les pitjors traïcions al Brooklyn dles italians, mor a cosneqüència de la barall amb Marco. Però, el director el converteix en un suïcidi més aviat gratuït. Potser faltaria veure en els ulls d’Eddie una ment tormentada pel buit dels seus companys i també per no poder assolir el cos d’una neboda que ha esquinçat la seva felicitat.