El passat 3 d’octubre, un dia després de l’esperat eclipsi solar anular, totes les mirades del sector de la dansa estaven posades en l’estrena de Paloma Muñoz al Mercat de les Flors. L’expectativa tenia una explicació –i no només se centrava en Muñoz com a creadora, sinó també en el Mercat com a impulsor del projecte Cèl·lula–, ja que la possibilitat de veure un espectacle amb deu ballarins a escena produït totalment a casa nostra, és un succés tan excepcional com un eclipsi solar anular.

La qüestió dels recursos és un dels temes centrals d’aquesta estrena: d’una banda, els calers poden ser garants de la llibertat artística en la creació, però també poden ser un tret al peu si no es té l’habilitat per fer-los servir. D’altra banda, disposar dels recursos òptims per a la producció d’un espectacle de dansa, en què els ballarins tenen un sou digne durant els mesos de creació, també pot generar una falsa il·lusió de benestar, que contrasta amb la precarietat quotidiana i crònica de la resta del sector. Tenint això en compte, crec que s’entén l’expectativa que generen els projectes del Cèl·lula, tant en l’estrena com en la seva viabilitat a posteriori, perquè si un dia tirem la casa per la finestra i a l’endemà no tenim casa, no arribarem gaire lluny, ni els Cèl·lula ni la resta. Un altre dia podem parlar més en profunditat del sistema de finançament públic en el món de la dansa i la cultura en general, un debat que penso que ens cal tenir urgentment.

Dit això, parlem de La Quijá, que també ha generat molta expectativa pel seu propi plantejament, que parteix d’un paisatge: el desert que es troba entre La Siberia i La Serena, dues comarques d’Extremadura, província natal de Muñoz. Aquest paisatge, fascinant per la seva soledat, aparença d’infinitud i aridesa, li permet desplegar tot un imaginari poètic a partir del record, cosa que converteix el paisatge real en fictici i sensorial alhora. Un dels elements principals d’aquest imaginari és la quijá, la mandíbula inferior, que resulta ser l’únic os del crani que té mobilitat (ens permet parlar, menjar i riure) i, per tant, és el que abans es desprèn. Muñoz explica que en aquest desert és molt habitual trobar cranis d’ovella que els falta la quijá. Els ossos, com els records, són el que queda d’una vida, i justament el buit de la cavitat òssia és l’espai en què reverbera la veu de la memòria; d’aquí el treball de veu que es desenvolupa a la peça (amb l’assessorament de El Niño de Elche).

Al llarg de l’hora i quart que dura l’espectacle (durada poc habitual en dansa, però que no se’m va fer gens llarg, cosa que em sembla significatiu), Muñoz ens transporta per diferents paisatges visuals i sonors, que defineixen les dimensions espaciotemporals de l’univers poètic de La Quijá, habitat per uns éssers entre animals, fòssils i fantàstics, que justament encarnen l’ambigüitat entre el record i la imaginació. Parlo de “paisatges” en plural justament perquè, malgrat que la referència al desert extremeny sigui una, la multiplicitat d’aspectes, detalls i situacions que es despleguen en el seguit d’escenes, dona compte de tots els paisatges continguts en un de sol, totes les capes vitals i experiencials que pot arribar a contenir: les hores de sol, la fosca nit, el so del silenci, el so dels grills i les mosques, els esdeveniments humans multitudinaris, trobar-s’hi sola, els fars d’un cotxe, els animals que hi viuen, i les persones que hi transiten, així com la religió o la música.

Amb el col·loqui postfunció informal que es genera al hall del Mercat, vaig corroborar que les persones extremenyes assistents havien vist totes les referències, però que tampoc havien estat extremadament concretes ni literals; de fet, vam convenir que el paisatge rural, d’una manera o altra, ens és conegut a tots. De fet, ja fa una estona que sabem que la ruralitat ara és contemporàniament cool a la ciutat, ja que ha despertat l’interés intel·lectual i artístic –més enllà del turisme rural dels pixapins–, justament pel seu potencial poètic, estètic i discursiu, i que encara té molt suc per esprémer. Trobo molt significatiu que en el moment de màxima maduresa i consolidació de la seva carrera, però també en el moment global en què ens trobem, Paloma Muñoz hagi volgut excavar fins al fons dels seus orígens, però transcendint justament la seva individualitat biogràfica, compartint amb nosaltres una inquietud respecte a la memòria i la buidor de l’existència; recordant-nos que estem fets de buit, un buit pel que passa l’aire, ressona la veu, es belluga la imaginació i en què queden suspesos els records.

Un dels grans encerts de Paloma Muñoz ha estat saber envoltar-se d’un equip a l’alçada d’un projecte d’aquesta envergadura, en tots els sentits. Per això trobo pertinent destacar el disseny de l’espai escènic i la il·luminació de Cube.Bz, que juntament amb el disseny de so i la composició musical d’Alejandro González da Rocha amb la col·laboració de Ramon Balagué i el disseny de so en directe de Rodrigo Rammsy, creen l’atmosfera que transporta immediatament l’espectador a aquell altre lloc imaginari i real alhora, i aconsegueixen fer-nos viatjar d’una escena a l’altra amb una varietat de matisos i subtileses que donen compte del potencial poètic i dramatúrgic de la llum, el so i l’espai escènic, fonamentals en La Quijá. He de dir que no vaig trobar tan encertat el vestuari, ja que si bé el disseny que duia cada intèrpret tenia el seu interès per separat, el conjunt no acabava d’afavorir justament el paisatge escènic; cal dir que la decisió del vestuari és una de les grans dificultats de la dansa.

He deixat pel final el paisatge coreogràfic i el llenguatge físic que planteja Muñoz, que és la raó de ser de tot l’espectacle i que aporta una proposta molt valuosa ara mateix per a l’escena catalana de la dansa contemporània. El cas és que la coreògrafa extremenya aprofita totes les possibilitats que li ofereix la disciplina, sense encasellar-se, valent-se tant de la coreografia, el joc rítmic i la grupalitat, com de la teatralització de certes escenes, de les interpretacions sentides, així com l’ús de la veu per part dels ballarins. Al seu torn, el registre de moviment va des de la subtilitat del gest i l’expressió facial, fins al virtuosisme de cossos “contorsionats” i desarticulats, passant per una pulsió adés terrenal i continguda, adés explosiva o trencada, dels ballarins, que fan gala d’un base tècnica clàssica imprescindible. Tots ells i elles –Edoardo Brovardi, Joan Ferré Gómez, Alejandro Fuster Guillén, Jacob Gómez Ruiz, Lara Misó Peinado, Paula Parra, Marta Santacatalina, Wilchaan Roy Cantù, Amanda Rubio, Blanca Tolsá–, no només es mostren com a grans intèrprets que han sabut entrar en l’univers artístic de Muñoz i fer-se seu el llenguatge que els proposa, sinó que també s’han demostrat a si mateixos com artistes del moviment, amb una creativitat i personalitat pròpies molt més enllà de la coreografia, que és el que justament dona vida al paisatge desert de La Quijá.

La veritat és que em puc imaginar aquesta peça en grans teatres europeus (i més enllà), assumint que el circuit que podria tenir a casa nostra és molt limitat. Esperem que així sigui.