Paloma Muñoz balla de dins cap enfora. La seva coreografia abstracta, obscura, carregada d’adjectius i d’imatges sota la boira, que arrelen rastres a la terra, ensenya un paisatge molt personal i, alhora, que tothom pot reconèixer. Tothom té infància a recordar, paratges a descobrir, esquelets d’animals que desenterrar.

La coreografia evoca els seus passeigs amb el pare pel camp obert d’Extremadura. On les bèsties encara dominen l’espai, per sobre d’una humanitat que es va retirant dels boscos per amuntegar-se a les metròpolis. Entrar al camp és saber que jugues en una mena de camp contrari. En què és vital escoltar i reaccionar pausadament als presumptes perills, o troballes i descobertes desitjades.

Cèl·lula és un dels projectes que més s’ha d’aplaudir al Mercat de les Flors i al II Pla d’Impuls de la dansa. La Casa de la Dansa que és el port on exhibir una pila de companyies travessades pel moviment al llarg de l’any reserva l’oportunitat perquè alguna firma emergent (o no tant) pugui treballar amb unes condicions de producció ambicioses. Ara, Muñoz demostra el seu grau de maduresa amb una escena amb 10 ballarins, de qui els coneix de treballs anteriors i amb un desplegament escènic i lumínic (des de la buidor) que transforma l’espai cap a una quarta dimensió, en la que la platea queda immersa en els efectes de l’escena. Altres treballs d’aquest projecte són Supermedium de Núria Guiu, Made of Space de Guy Nader i Maria Campos; Rèquiem nocturn, de Pere Faura i Flamingos, d’Albert Quesada.

Muñoz proposa una utilització del cos absoluta. Què inclou l’aire que transita cap als pulmons. O el repicar d’extremitats al tronc. També alterna els moviments separats dels 10 ballarins, en una mena de desordenat equilibri, amb instants coreogràfics conjunts. Aquí guanyaria força si mantinguessin les espatlles verticals en la mateixa inclinació, convertint el moviment en un llenguatge implacable, com les lleis de la Natura. Però, per sobre de tot, dominen els solos individuals, que troben el focus cada instant i que mantenen una tensió al llarg i ample de l’escena. Si Wim Vandekeybus va ser explícit amb la carretera i la va barrejar amb un conte fantasiós a Traces, Muñoz ha preferit gratar en l’organicitat més bestial, en trobar l’animal que hi ha dins de cada ésser, sigui coreògrafa, ballarí o espectadora. Connecta i transporta.