És reconfortant riure del món. O
desdramatitzar-lo. Pere Hosta és un pàjaru
que ens explica coses d’ocells. I del món. I ens fa riure, cosa que no és gens
fàcil. Tot és absurd. Tot és entranyable, tot és innocent, tot és tendre. Tal
com som. El clown es presenta tot sol en l’escenari amb unes bermudes granes,
una samarreta blava, unes bambes i unes ales d’espart i plàstics… Fa pinta de
friqui perillós. Té un arsenal de cosetes a disposició que fa servir durant l’hora
que dura la funció per explicar-nos, com deia, coses d’ocells.

Hosta es mou com ocell en el cel (més adient
que “como pez en el agua”). En cap moment no oblida que és més que un ornitòleg
radical: és un ocell. I mentre ens explica com fer un niu, o ens porta fins a
Austràlia a la recerca del Bower Bird (“com el seu nom indica, ‘seductor blau’:
bower, seductor; bird, blau”. -Apa!-) mou les potes com si ho fos (un ocell),
picoteja a la taula o des de la cadira. I se li escapen piulades. I adopta tics
ornitològics.

Hosta parla com ho faria un ocell (“t’ho jurut!”). I va molt més enllà de les
onomatopeies per elaborar un discurs que de vegades fa goig: “Els ossos dels ocells
són buits”, diu. “És maco: ‘elsososdelsosellssonbuits’”
(tot i que plens d’esses…), repeteix… Altres vegades és pura lògica poètica:
“Qui no vola és que no vol”.

Hosta és protagonista també de les projeccions,
ja sigui de les que ha rodat el cineasta Isaki Lacuesta com en les que emet ell
mateix en directe des d’una càmera amagada dins d’una gàbia (d’ocell, esclar).

Així d’absurd, així d’innocent, així de
tendre.